NADAL

Els darrers dies de l’advent s’apropen, quants de nosaltres ha obert les finestres del seu calendari, jorn rera jorn per preparar-se per la vinguda del Nadal?, somric mentre escric aquestes paraules perquè sé clarament la resposta ;)

Així que he decidit tornar a les tradicions i escriure per Nadal, però com que això de fer arribar les felicitacions amb un sobre i un segell surt del pressupost anual i les adreces postal no sé on han quedat apuntades, faig servir aquest mitjà de comunicació que em dona de menjar i em manté comunicada amb molts de vosaltres.

Per aquells que ens hem perdut la pista,
per els incondicionals,
pels amants de la muntanya,
pels nocturns,
pels matiners,
pels somniador,
pels utòpics,
per les estacions de l’any,
pels mars,
pels ingredients d’1 plat saborós,
per tots vosaltres els meus millors desitjos en aquests dies de Nadal i perquè de nou puguem gaudir d’una entrada d’any plena de projectes i bons propòsits.

AR

Aquella noia que sempre somriu,
què mai s’oblida dels demés,
donant moments molt emotius,
amb el cor sempre present.

Multifacètica al 100%,
canta i toca la guitarra,
incorpora la seva veu amb d’altre gent,
i balla esbojarrada quan hi ha bon ambient.

Tot i no voler donar la nota,
tothom la coneix,
perquè quan ella passa,
un aura somrient deix.

Si no la coneixeu encara,
no dubteu a passar rera seu,
que segur que us cerca amb la mirada,
per saludar-vos a viva veu.

CRIDAR

Una necessitat vanal de cridar,
des de fa moltes llunes,
el cos em demana
tornar-se animal irracional.

I la meva ment sap que és cert,
que en part és bo,
ja que desprès radiarà felicitat
i relaxació corporal.

Tot cercant, trobes la víctima ideal,
no cauràs atrapat,
tan sols cerques un desofec
una alliberació terrenal.

Pensaments, paraules i sentiments,
son això crits i moviments?
sense implicacions
sense lligams?

De nou m’he tornat equivocar.

Panorama: Amors no correspostos.

Una amistat enamorada
persona perfecta
als ulls de la societat
sense cap reacció ni atracció
més enllà de la germandat.

Una persona amb química,
bona conversa
però en un món liat,
ple de relacions del passat
que no el volen deixar volar cap endavant.

Un nen,
inconscient i boig,
sense objectius clars,
amb qui riure i fer bogeries,
però sense mirar més enllà.

L’amor! centrat i responsable,
conté: amistat i atracció.
Però cerca la dona ideal,
una princesa d’alt d’un cavall.

Admiradora

M'he trobat una admiradora,
no meva,
sinó teva.

És sensual i atrevida,
li agrada jugar amb foc
però a cremar-se no hi arriba.

La seva veu pot semblar dolça,
es plena de sentiments variables
però amb identitat oculta
crea dubtes i sospites.

Segons qui, diria que és boja,
altres sabrien que és múltiple,
perquè una persona sola,
no pot ser tan juganera i variable.

Primavera sentimental,
estiu impulsiu,
tardor esplendorós
que actuen dins del fred de l'hivern
cercant amor per allà on van.

Nota pel Mallorquí

Una flor,
que pot portar confusió
o que ajuda a la decisió.

El seu habitat natural,
es prop de l'aigua,
no en necessita gaire,
i és per això que li agrada viure,
al rec.

Quan mira cap per vall,
veu la sal de la vida,
dins del seu recipient habitual,
indret on formigues cosmopolites,
van a omplir el seu pap.

Què més saber d'ella,
potser que no li agrada guanyar curses,
però el seu habitatge,
serà el darrer del segon,
per no perdre mai pistonada.

Desconnectar,

Un persona que respon d’immediat,
amb qui pots comptar,
què no deixa agulla sense embastar,
ni fil sense tallar.

Se l’acusa, injustament,
de voler desconnectar,
fins hi tot s’ho arriba a plantejar:
m’he desconnectat?

I desperta, trasbalsada,
pensant: un ja ens veurem,
implica desconnectar?

No! no son les meves paraules,
son els teus fets,
les paraules se les emporta el vent,
però els meus fets son reals
i els teus inexistents.

I no tornaré a caure,
i no tornaré a pensar que he sigut jo,
ara sí, ara ho seré i no serà unplugged,
serà apagar els fusibles,
deixar l’electricitat enrera
per tornar a la llum de l’espelma.

El silenci obligat

Personatge insegur,
que li agrada tenir temes pendents,
persona que prova d’enganxar
i quan enganxa se’n va.

Il·lògica humana,
de voler anar endavant i
retrocedir cap per avall.

Només ganes de viure i riure,
sense plors i amb carícies,
només voler la part bona de la fruita,
sense dubtes ni preguntes.

Amb la senzillesa,
del silenci,
les no paraules marquen la distància,
necessària per eixugar les llàgrimes
que es van transformant en gel,
fredor del cor i l’ànima,
que es desglaçarà amb l’arribada de la primavera.

Estar envoltats de gent

Estar envoltat de gent
i no poder besar-te.
La societat present
no pot donar-se’n compte.

Un neguit,
volent i no podent,
un sentiment reprimit,
una tristesa de no poder
actuar amb el paper més natural.

N’hi ha que mai descobriràs,
què tenen amagat,
saben disimular
i fins hi tot en gaudiran.

Però a mi els crits ofegats,
les carícies no emeses,
els petons reservats
no m’agraden en societat.

Serà per això que et vull reservar?

Baixant a les palpentes

Baixant a les palpentes,
graó a graó cercant la llum,
aquells passos lents però segurs,
dubtant si en qualsevol moment cauràs.

Cerques entre les pertinences,
aquell encenedor que et permetrà orientar-te
abans d'arribar al món real,
però no hi és.

Decideixes continuar sense cap ajuda,
anar fent amb l'ai al cor,
graó a graó cercant la sortida,
finalment trobes el carrers molls,
buits esperant-te per allunyar-te dels somnis.

M’han dit que no vens

És curiós com va la vida,
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.

Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.

I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.

I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré envaladida
amb la teva mirada i les teves paraules.

Va de Boda

Un gran dia,
dues persones que s’estimen
i fan partíceps als seus
del pas endavant que marcarà una nova vida.

Una parella ideal,
anys compartint moments,
molt de temps fent un camí comú,
per tal d’iniciar una família.

L’entorn de la celebració,
prové de tradició,
tothom que hi assisteix,
sap que serà un preciós esdeveniment.

Tots amb els sentiments a flor de pell,
coneixent als protagonistes,
sabent amb cor sincer,
que l’amor està present.

Els padrins,
ja estan agermanats,
les families ben unides
i per això us volem desitjar,
la més gran felicitat.

Arribar a casa

Arribar a casa,
amb un somriure provinent
d’alguna substància estranya
que em fa ballar el cap.

Mirar-se al mirall,
per tal de treure aquells plàstics
que m’aclaren els ulls
i em transformen la mirada.

Provant de sincronitzar
l’eina sense la que no puc viure
per tal que em doni els bons dies
en un període molt breu de temps.

Acluco als ulls
i abans, molt abans,
que ningú canti,
ja m’està despertant.

Però els ulls no s’obren,
estan enganxats,
les parpelles pesants
i tot el cos inert.

Les forces o la responsabilitat,
t’allunyen dels llençols,
et fan tornar a mobilitzar,
pensat que ja no tens edat.

Prefereixo que no em parlis

Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.

Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.

Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fils sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.

I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.

Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.

Tinc ganes de fugir

Tinc ganes de fugir,
marxar cap a un indret llunyà.
De nou els problemes venen al meu cap,
diners o felicitat,
felicitat i diners,
sense amor hi ha felicitat?
sí soc feliç
però el camí no és clar,
i els diners donen la felicitat?
no ho veig clar.

La foscor m'ha envaït,
esperant el sol que torni a sortir,
és allà on vius que t'aporta alegria ?
és allà on pots anar a viure que et fa venir tristesa ?

I la congruència ?
És que n'hi ha ? o soc ben boja,
moltes vegades em sembla que sí,
es això: bogeria!
el meu refugi per no acceptar que no faig bé,
que no sóc conscient ni conseqüent
que m'amago sota l'ala
o em perdo entre la gent.
No No, no soc conseqüent.

Una illa radiant de festivitat

Una illa radiant de festivitat,
la gent somriu perquè és feliç o perquè en aquells moment vol ser-ho.
Un parell de desconeguts contemplen el paisatge social,
cerquen entre material de carn i ossos quelcom que faci vibrar al company.

Passen les hores, apareix la música
i per uns instants sembla que la cerca ha finalitzat,
potser l’evidència de que ja havien trobat el que cercaven
començava a fer-se latent.

Finalitzat el jorn,
prengueren un vehicle que els portés a refugi,
la llum del sol en tota la seva esplendor,
il·luminava les mirades.

El perquè del trencament d’aquell moment,
no l’arribarem mai a conèixer.
Aquella inseguretat, aquells dubtes,
potser aquell amor cap allò conegut que se li havia escapat de les mans.

Incògnites que porta la vida,
que envolten a les persones
i que tot sovint ni un mateix coneix les raons
per les quals ha arribat allà on és.

Sol•licitud de carinyo

Fa dies que el meu llit es buit,
els meus llavis no besen altres llavis,
les meves mans no toquen un altre pell
i ningú m’abraça amb sentiment.

Avui sol·licito carinyo,
ja sigui fugaç però intens,
sense esperar un demà
volent només un instant.

Potser és egoisme,
segurament és necessitat.
Tot i que, pot ser,
un impuls d’un sol instant
que en breu se’n va.

Donar per pendre

Ens sentim plens,
d’alegria, de somriures, de carícies.
No ens manca res,
anem amb un núvol
i tothom que se’ns creua
enveja la felicitat que ens envolta.

Tot és fantàstic,
gaudeixes de cada descobriment,
i vols compartir cada instant
amb aquella persona que et fa sentir especial.

I reps carícies, mirades tendres,
t’acullen els seus braços,
però les seves mans, els seus llavis, els seus braços,
no senten com els teus,
et donen però no amb intenció d’allargar els fets,
et donen un moment però en quan s’allunyen
pensen en no donar més.

Això és per mi,
donar per prendre,
reps molt però en el moment en que te n’adones,
de que vols allò que havies rebut,
és llavors quan saps que t’ho han pres:
allò que creies teu, no ho és.

A contracor

Com veure’t i no besar-te?,
quedar sense saber si retrobaré els teus petons,
em dol la idea de no tornar-te a veure,
però em dol més, tornar-te a besar sabent què sents.

El cap no pare de donar voltes,
fent pressió com si hagués d’explotar,
l’estómac encongit té por d’obrir-se,
la boca tancada i amb dificultats per somriure
i els ulls brillants per llàgrimes a punt de brollar.

Crido al cel,
perquè controli els meus impulsos,
per recolzar-te en la teva decisió,
i em maleeixo per voler veure’t
i besar-te novament.

Fins i tot sé que les paraules,
se les hauria d’emportar el vent,
però decideixo enviar-te-les
perquè sàpigues com se sent
una flor en primavera sense aigua i a ple sol.

La gent diu,
no contestis,
quedat les paraules dins,
refés en silenci,
que el temps ho cura tot.

Bogeria responsable

Dos totals desconeguts retrobats al cap del temps,
persones amb interiors que no saben ben bé com exposar,
amb neguits i dubtes que costen de treure,
amb vivències que marquen una manera de fer, una manera de viure.

El temps marca les pautes de cada cita,
es troben i s’atreuen,
s’atreuen i es besen,
s’inicia la bogeria, el desenfré, la passió...
però el conscient va treien el cap,
ara de l’un ara de l’altre.

Aquella por a conèixer massa,
a trobar-se tan a gust que no permeti,
fer-se a la idea de no tenir aquella exquisitessa.
Aquella por a desconèixer
i no saber adaptar-se.
Aquella por a perdre l’estabilitat, l’orientació,
el camí o la guia.
Aquella por a ser descobert
i pertorbar una visió idíl·lica e irreal.

I el temps passa, s’escapa
i s’apropa cada cop més a la responsabilitat
que fa decantar la balança
intentant allunyar la bogeria,
calmar el neguit i un cop aconseguit
la son t’envolta i ja ha arribat un altre dia.

Amistat noi noia

Sexes oposats sentiments varis,
el dubte de l'amistat bisexual,
comparteixes intimitats i vivencies
somriures, borratxeres i discusions.

L'estimació és inmensa
i t'anadones que en moments de soledat
cerques carinyo que confon aquest
sentiment tant pur en carnal.

Et despertes i negues haver perdut
aquella confiança targirversant-la
en un sentiment dubtòs
i un cop més
vols recular en el temps
i un cop més
no pots.

Així que obligada per l'amic
que no et deixa amagar el cap sota l'ala
parles de sentiments que sonen estranys
de passions ocultes vers tu
que no vols sentir
perquè el mes important per un dels dos
és conservar aquella amistat
inesgotable en el temps i l'espai.

L'espera

Et lleves a les 5 del matí,
havent dormit 3 hores,
el cos baldat
i les parpelles pesants.

Corres a contratemps
sense poder gaudir d'un cafè
surts escopetejat
i prens un taxi.

Arribes a l'indret des d'on s'enlairen
els ocells transportadors de persones
deixes les pertinences
en mans de desconeguts
i prens seient.

Quan ja creus que el destí és aprop
et comuniquen que les condicions climàtiques
no son les correctes per enlairar
t'aixeques deixes el seient
per anar a fer un cafè obligat.

Regalem temps a tort i a dret,
sempre a contrarrellotge
i de vegades no el podem controlar
per molt que volguem volar.