Els dies passaven, l’Astre en la distancia evolucionava era feliç tot i els kilòmetres que el separaven del seu amor, sabia que si aprofitava aquell temps li passaria tan ràpid que ben aviat tornaria a poder saciar la seva flor. Mentrestant la Flor anava fent, ella no tenia nous esdeveniment i noves coneixences però tenia la sort de poder comptar amb tothom del poble que sempre la recolzaven i li donaven alegria. A més, l’Alquimista va tenir el gran encert d’omplir la Flor de preocupacions, de cop el caràcter alegre de la seva amiga va començar a tergiversar-se, estava estranya i no parlava.
La Flor preocupada parlava amb l’Astre i els dos van decidir intentar ajudar-la, ells no sabien crear brevatges, ni caramels amb poders màgics però sí creien saber què li passava. L’Alquimista havia canviat, feia anys que treballava en la innovació de la ciència i havia realitzat grans miracles en les ànimes dels vilatans, però tant cuidar dels demés li havia provocat un descuit personal i això li creava certa buidor i aquella sensació es va convertir en un rebuig contra el seu mon i volia sortint-se’n però no sabia com.
Els dies passaven i la Flor es sentia trista perquè la seva creuada no prosperava, veia a l’Alquimista feliç quan estava amb ella però distant a la vegada. Un jorn va descobrir que el Pensa i l’Alquimista eren grans amics, al començament la Flor va desconfiar d’aquesta amistat (el Pensa era conegut per tots els vilatans i especialment les vilatanes, per ser especialista en deleitar, amb l’ús de les seves paraules dolces i atrevides, a les pubilles).
La Flor tenia gran estima pel Pensa tan per tot el que havia fet per ella i l’Astre, com per haver sigut un alumne avançat, no només per la seva ment oberta, si no, més pel seu tracte humà i la seva més elevada proximitat de maduresa. Tot això, havia fet que entre ells hi hagués una gran compressió i que gaudissin de descobrir-se i xerrar. Però la Flor tenia por que l’amistat que el Pensa tenia amb l’Alquimista fos l’arrel del seu malestar i el seu tancament.
(Si vols saber el final del conte fes clic aquí)
La Flor preocupada parlava amb l’Astre i els dos van decidir intentar ajudar-la, ells no sabien crear brevatges, ni caramels amb poders màgics però sí creien saber què li passava. L’Alquimista havia canviat, feia anys que treballava en la innovació de la ciència i havia realitzat grans miracles en les ànimes dels vilatans, però tant cuidar dels demés li havia provocat un descuit personal i això li creava certa buidor i aquella sensació es va convertir en un rebuig contra el seu mon i volia sortint-se’n però no sabia com.
Els dies passaven i la Flor es sentia trista perquè la seva creuada no prosperava, veia a l’Alquimista feliç quan estava amb ella però distant a la vegada. Un jorn va descobrir que el Pensa i l’Alquimista eren grans amics, al començament la Flor va desconfiar d’aquesta amistat (el Pensa era conegut per tots els vilatans i especialment les vilatanes, per ser especialista en deleitar, amb l’ús de les seves paraules dolces i atrevides, a les pubilles).
La Flor tenia gran estima pel Pensa tan per tot el que havia fet per ella i l’Astre, com per haver sigut un alumne avançat, no només per la seva ment oberta, si no, més pel seu tracte humà i la seva més elevada proximitat de maduresa. Tot això, havia fet que entre ells hi hagués una gran compressió i que gaudissin de descobrir-se i xerrar. Però la Flor tenia por que l’amistat que el Pensa tenia amb l’Alquimista fos l’arrel del seu malestar i el seu tancament.
(Si vols saber el final del conte fes clic aquí)
