M’hagués agradat ser cega,
si hagués pogut transformar-me en objecte,
no hagués dubtat de convertir-me en pedra.
Per tal de no sentir,
m’hagués tret l’ànima,
però el panorama m’esperava,
la realitat no volguda va aparèixer davant meu.
Amb les miques del meu cor
sostingudes amb les dues mans,
per tal de no perdran cap bocí
i poder recomposar-lo més tard.
Vaig somriure, un somriure
que amagava les llàgrimes,
però per davant de tot
cercava l’objectiu de que tothom
veiés una realitat fictícia.
La bellesa exterior,
va complir el seu efecte,
deslumbrant impedia que la multitud,
s’adonés que dins la tristesa
era el sentiment present.
Els motius molts i variats,
veure com els amics se’n van,
adonar-se’n de que has de tornar emprendre el vol
i veure algú estimat en mans del passat.
Amics que s’allunyen per enfermetats,
companys que s’enamoren i se’n van,
organitzacions amb menys membres a cada instant
i un cor intentant recuperar tot allò que tenia abans.
