Donar per pendre

Ens sentim plens,
d’alegria, de somriures, de carícies.
No ens manca res,
anem amb un núvol
i tothom que se’ns creua
enveja la felicitat que ens envolta.

Tot és fantàstic,
gaudeixes de cada descobriment,
i vols compartir cada instant
amb aquella persona que et fa sentir especial.

I reps carícies, mirades tendres,
t’acullen els seus braços,
però les seves mans, els seus llavis, els seus braços,
no senten com els teus,
et donen però no amb intenció d’allargar els fets,
et donen un moment però en quan s’allunyen
pensen en no donar més.

Això és per mi,
donar per prendre,
reps molt però en el moment en que te n’adones,
de que vols allò que havies rebut,
és llavors quan saps que t’ho han pres:
allò que creies teu, no ho és.

A contracor

Com veure’t i no besar-te?,
quedar sense saber si retrobaré els teus petons,
em dol la idea de no tornar-te a veure,
però em dol més, tornar-te a besar sabent què sents.

El cap no pare de donar voltes,
fent pressió com si hagués d’explotar,
l’estómac encongit té por d’obrir-se,
la boca tancada i amb dificultats per somriure
i els ulls brillants per llàgrimes a punt de brollar.

Crido al cel,
perquè controli els meus impulsos,
per recolzar-te en la teva decisió,
i em maleeixo per voler veure’t
i besar-te novament.

Fins i tot sé que les paraules,
se les hauria d’emportar el vent,
però decideixo enviar-te-les
perquè sàpigues com se sent
una flor en primavera sense aigua i a ple sol.

La gent diu,
no contestis,
quedat les paraules dins,
refés en silenci,
que el temps ho cura tot.

Bogeria responsable

Dos totals desconeguts retrobats al cap del temps,
persones amb interiors que no saben ben bé com exposar,
amb neguits i dubtes que costen de treure,
amb vivències que marquen una manera de fer, una manera de viure.

El temps marca les pautes de cada cita,
es troben i s’atreuen,
s’atreuen i es besen,
s’inicia la bogeria, el desenfré, la passió...
però el conscient va treien el cap,
ara de l’un ara de l’altre.

Aquella por a conèixer massa,
a trobar-se tan a gust que no permeti,
fer-se a la idea de no tenir aquella exquisitessa.
Aquella por a desconèixer
i no saber adaptar-se.
Aquella por a perdre l’estabilitat, l’orientació,
el camí o la guia.
Aquella por a ser descobert
i pertorbar una visió idíl·lica e irreal.

I el temps passa, s’escapa
i s’apropa cada cop més a la responsabilitat
que fa decantar la balança
intentant allunyar la bogeria,
calmar el neguit i un cop aconseguit
la son t’envolta i ja ha arribat un altre dia.