L’alegria de les fades

Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, un grup de petites fades. Eren 
alegres i rialleres, els encantaven que les admiressin i feien tot el possible per 
agradar. Els astres els havien donat el do de la bellesa i l'encís que l'utilitzaven 
sempre amb saviesa per no ferir i per poder fer florir elements preciosos al seu 
pas. 

Totes van créixer plegades, en un entorn femení on els pocs referents 
masculins eren espirituals i familiars. Això els hi donava un aire dolç, 
caminaven de puntetes, la seva veu era melòdica i els seus gestos suaus. Si 
haguessin viscut al Japó haurien sigut gueishas, educades en la dansa, les 
reflexions, la cultura i les labors. Van passar la infància i l'adolescència dins 
d'un castell, protegides de les impureses de l'exterior. Eren felices, de tant en 
tant, es transformaven en nimfes que vivien dins dels arbres, o eren acròbates 
que aconseguien estirar el seu cos més enllà de lo imaginable. Evidentment, a 
vegades, eren una mica entremaliades però amb una caiguda d'ulls i un 
somriure aconseguien transformar un castig en un petit consell sobre la vida. 

Però un dia, van créixer i els senyors del castell van decidir que havien de sortir 
a enfrontar-se amb la vida, a fora els esperaven dubtes, problemes i 
grans mentides. Elles estaven preparades per enlluernar però no sabien ben bé 
com els afectaria el que els esperava més enllà de les portes del castell. 

I així com de petites van ser felices, de grans van passar molts entrebancs, 
donaven flors i a vegades no els tornaven cap agraïment, repartien somriures i 
rebien plors. Eren fortes però els hi costava entendre el mon. La vida les va fer 
dispersar i anar a entregar l'alegria i l'encís per països i mons ben diferents. Al 
llarg dels anys, es van retrobar i es van explicar com havien aconseguit 
recuperar aquella felicitat de la infantessa: 

Abundia assessorava als mes pobres a allargar els seus pocs diners, per tal de 
que els hi arribessin a cobrir les despeses necessàries. 

Hathor treballava en empreses per dinamitzar els seus empleats i que 
siguessin feliços en el seu entorn laboral. 

Zao elaborava dolços d'ensomni per fer somriure a tots els infants i grans que 
els rebien, eren obres d'art tant per la vista com pel paladar. 

Laskmi ajudava a les dones a conservar la bellesa interior que tanta força li 
havia donat de petita, va ser mare d'una preciosa nena i les dues van unir les 
 forces per mostrar al mon que amb bellesa s'aconsegueixen èxits 
immesurables. 

Hestia creava cases perquè tothom visques en harmonia s'havia endinsat en la 
cultura xinesa del feng shui per fer entorns acollidors i harmònics pels seus 
habitants. 

Mikuru organitzava viatges a indrets on la bellesa predominava i tots els  
 viatgers gaudien d'uns dies especials que els feien somriure fins que podien 
tornar a marxar. 

La darrera, Hathor, repartia alegria per allà on trepitjava, intentava que tothom 
en revés una mica perquè sabia que allò la feia més forta. 

I amb aquesta trobada van adonar-se que la felicitat de la infància els hi 
retornava cada cop que veien a les persones del seu voltant somriure i que tot i 
que la vida no havia estat fàcil, per cap d'elles, sabien que seguirien cercant 
l'alegria. Vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte ja s’acabat. 

La maternitat (prosa)


5 d’agost, 11:05 del matí: Ja està aquí! Un esforç més! Vinga, molts ànims que
falta poc! que tu pots! Som-hi valenta… i entre esforços i sense saber ben bé
com havia arribat allà, li van posar un cos d’un angelet, el petit nadó sobre la
panxa, desprès de 40 setmanes dins seu, ell iniciava la vida i canviava la seva
totalment. Quina sensació, ara entenia moltes coses, com quan vas als EUA i
comprens les road movies o les pelis de por, era un despertar, un obrir els ulls i
dir: Ja sé què vol dir donar a llum!

Tenia ganes de cridar ben fort: Què valentes són les mares! Visca les mares
del món que han parit i visca aquelles que, a més a més, han repetit!

Un somni o un malson que no li deixava descansar i tres dies després, al tornar
a casa, iniciava la dura etapa del post-part, sense el suport que tenia a
l’hospital. Es sentia fluixa, adolorida per tot arreu i amb dificultat per entendre
com les dones que havien patit aquells dolors no havien avisat del panorama:
punxades, torçons, cicatrius, esquerdes i hormones que li feien ballar el cap.

No podia deixar de pensar “Olé!” per les mares que, sense queixar-se gaire,
han portat al món als seus fills, les admirava. Per primer cop a la vida, sentia
una admiració especial i no era pas per un cantant de rock o un actor de
cinema, si no per les dones, per la seva capacitat d’aguantar el dolor i
transformar-lo en un somriure.

Durant tres llargues setmanes es pensava que no se’n sortiria, li costava
caminar, fluixejava però mica en mica va anar recuperant les forces, i al cap
d’un mes sortia a passejar, el nadó mamava i ja no feia tant de mal, començava
a tenir forces, però ara havia d’encarar una realitat diferent, una nova vida per
uns mesos que desprès es complicaria en excés. Així que, d’un dia per l’altre,
va passar de ser treballadora a mare al complet i, desprès, li esperava el ser
mare treballadora que no sabia ben bé com seria, però semblava d’allò més
complicat. Ara ja li costava trobar el temps per cuinar, netejar, endreçar i tenia
feines pendents de cosir, organitzar, gestionar que no sabia quan podria fer-ho,
una capacitat multitasca que també semblava que s’hagués aturat.

Sabia que, a partir del part, el seu fill passava a ser el més importat, i quedaven
en segon terme més de deu anys d’experiència laboral, li semblava que, de cop
i volta, no podia tornar a fer de la mateixa manera, abans no tenia horaris, ni
límits i li encantava treballar, i ara, no sabia com seria. Hauria d’aprendre,
finalment, a dir que no, que havia d’anar a casa, que tenia responsabilitats i
una personeta que l’esperava, no per tal de mimar-lo, si no de complir amb la
seva figura de mare educadora... No seria senzill, de fet, ho veia del tot negre,
com s’ho feien les mares? i perquè era tot tant enrevessat? els dubtes li
inundaven, treballar o educar, un sou per la llar d’infants o sense sou i amb
temps per educar?

Una situació plena de dilemes perquè si decidia treballar, no tindria gaire temps
per cuidar, educar i, a sobre, no arribaria a fi de més. Li va sorprendre que les
despeses de delegar l’educació del propi fill en l’horari laboral eren tant
elevades que hauria de reorganitzar l’economia familiar, una nova tasca. Fantàstic això de ser dona treballadora, ara entenia a aquelles persones que
deien que volien tornar enrere en el temps quan amb un sou vivia una família,
que volien poder-se quedar a casa per créixer en família. Sí, potser aquells
nostàlgics que recordaven aquells temps quan amb un sol sou es podia
mantenir una família i quan les hipoteques eren el vint per cent d’un sou i es
podien fini-quitar en deu anys tenien tota la raó. Podríem recuperar aquelles
tasques familiars, que incloïen infinites professions en una casa, era a la
vegada llar d’infants, restaurant, ambulatori, taller de costura, consulta
psicològica, gestoria, tintoreria... i que, molt freqüentment, eren gestionades
per unes dones excepcionals.

Els dies passaven, havia de començar a pensar en el retorn a la vida laboral,
s’acabaven aquests mesos de reflexió i anàlisi, així que no quedava més remei
que tirar endavant, fer front als temps que li tocaven viure amb un somriure i
ensenyar al seu fill que, tot i les dificultats, la vida és quelcom que val la pena
gaudir i experimentar, que per sort hi ha mils moments que compensen
qualsevol patiment i que sempre trobarà recolzament en les dones, ja que, tot i
està molt ocupades, sempre troben un moment per escoltar i recolzar

El repòs


És bonic quan sents,
repòs i penses en tranquil·litat,
serenor, et trasllades
en un indret idíl·lic
per fer allò que més et plau.

Però quan t'obliguen,
dia darera dia a fer-ho,
sense moure't d'aquell indret,
per molt idíl·lic que sembli,
comença a ser un malson.

Vull ballar, vull moure'm passejar,
no parar i anar amunt i avall,
veure tot tipus de paisatge,
industrial, tant fa.
Però em tenen aquí tancada,
obligada al repòs,
sense dir-me data de fi,
sense donar-me esperances
de quan podré sortir.

I dia darera dia, saps que no tens més remei
que has de continuar
però aviat o tard,
tot tornarà a la normalitat
i podràs tornar a voltar,
la solució és esperar.

La il·lusió que es perd

Vivim d’il·lusions,
somiem amb elles,
esperem a que arribin,
de petits, els Reis.
De grans, variants.

Fem volar la ment,
planifiquem el que farem,
com ho gaudirem,
ens muntem una realitat
fictícia i la vivim
mentalment.

Però molts cops,
arriba la realitat,
i no és pas
el que ens havíem imaginat
això sap greu,
això fa mal.

Volem seguir endavant,
però preferiríem
tornant-se a emocionar
per sort noves il·lusions
neixen per fer-nos
volar de nou.

R&R

L’amor triomfa,
i vull compartir aquest moment,
en el que diran davant la gent
que s’estimen d’una manera tant vibrant
que necessiten dir-ho a viva veu,
a tothom que tenen al seu voltant.

Ella dinàmica, alegre i somrient,
atenta al que passa al seu voltant
Ell tranquil però inquiet de ment,
sempre cercant coneixement
que novel·lat va retornant.

Junts construeixen cases,
escriuen llibres,
composen música,
interpreten melodies.

Per separat atenen consultes,
resolen dubtes,
troben solucions ajustades
ajudant a tothom qui els necessita.

Parelles com aquestes,
no se’n troben molt sovint,
però quant les trobes,
veus que l’amor verdader
de vegades existeix.

Anyorança

Es pot anyorar estant tan a prop?
Perquè voldria tornar a estar al teu costat?
Perquè els dies s'acaben i tinc la sensació
de no haver tingut temps d'estar prou amb tu?

Se m'escapen les hores, els dies,
et cerco a cada instant,
com que no puc amb la mirada,
et cerco a la pantalla.

Si estàs o no connectat,
si pots o no parlar,
si em pots o no contestar.

Viciosament dependent,
de les teves accions,
de les teves reaccions vers mi,
dels teus sentiments constants.

Es cert, t'anyoro tot i tenir-te a prop.
Vull tornar a estar al teu costat,
vull que els dies acabin amb la sensació,
d'haver tingut temps de sentir que estic amb tu.

sí!! Dibuixant paraules

La primavera actua,
tens ganes de fer coses,
et sents creatiu,
què faig pinto, dibuixo, canto, somnio...

Recuperem la primavera,
la roba s’escurça,
et sents més lliure,
més atractiva
i per això vols transformar la realitat,
crear quelcom que tot l’any et faci recordar,
que sempre pot ser Primavera.

El Gluten

Quelcom pel que mai t’has preocupat,
que, de cop i volta, es torna vital,
Vius despreocupat, menjant sense pensar,
i en un instant tot es torna complicat.

Pà, galetes, magdalenes, pastissos, bombons, caramels,
tot està infectat Vigila! no en pots menjar,
has d’analitzar els ingredients i provar de no tornar a tastar
aquell gluten que t’està fent mal.
Un verí que poc a poc et va afectant,
i per això els mals de panxa vas notant.

Ara voltes, i et tornes desconfiat,
els restaurants als que vas, no saps si t’entendran,
o si t’enganyaran, per sort a casa estàs salvat.
Canviaràs d’hàbits i et tornaràs primmirat,
no podràs sortir com abans,
despreocupat...

Però bé tothom sobreviu,
no es cap malaltia mortal,
al contrari,
menjar sense farina és més sa,
si més no ja m’he aprimat,
i poc a poc vaig regulant
i al final ser celíac serà normal.

Pack antiestres



Entres a un entorn modern,
On et prepares pel bany
I baixant unes escales
Et trobes en un indret on
Casi a les palpentes camines
Tranquil, mogut per una música dolça
I relaxant
I vas voltant passant per bombolles,
Sal, aire sufocant, glaç i foc.

Arriba el moment esperat,
Massatge craneo-podal
Sobre pedra calenta,
Només el nom alegra el dia,
I la sensació d’estar en bones mans,
Descontracció de cervicals,
I revitalització dels peus,
Mentre una ma se m’anava dormint,
Un munt de sensacions
I benestar total.


Comiat laboral

Compensen amb dolços l’amargor del comiat, m’entristeix saber que no tornaran a treballar al meu costat, que no compartiré més estones. I sospiro i torno a sospirar, pensant en l’endemà quan no vindran, però també somric, perquè sé que volaran ben alt. Comencen una etapa que jo vaig viure fa uns quants anys, descobrir, innovar, aprendre i somniar. De nou sentiments contradictoris, però aquest cop amb final feliç, amb un somriure ben gran, pensant en com s’han portat i amb l’estimació que m’han professat just abans de marxar.

Pura Vida



Llegas a un país desconocido,
aterrizas de golpe
y te encuentras con amigos
que deciden acompañarte en tu camino.

Sin pensarlo,
te ves inmerso en una aventura,
atravesando montañas,
descendiendo ríos,
cruzando selvas
hundiendo los pies en la arena
surcando los mares
en busca de seres vivos.

I encontramos mariposas,
vemos iguanas
tocamos cangrejos
saludamos a guacamayos y tucanes,
admiramos a los monos
y descubrimos perezosos.

Degustamos el gallo pinto,
absorbemos gran variedad de naturales
cocinamos en la fogata de la playa
enrollamos en fajitas ropa vieja,
probamos mariscadas escuchando las olas del mar.

I la aventura continua,
caminando a oscuras,
viendo la lava de un vocal caer,
bañándonos en aguas termales
refrescándonos bajo una cascada
caminando descalzos por la selva.

Un sinfín de emociones,
que sin compañeros de viajes
como los nuestros
no hubiéramos podido disfrutar,
así que aquí queda nuestro agradecimiento
y las ganas de volverlos a encontrar.

M’he fet gran

Sense ganes de treballar i donant voltes al cap,
la vida passa per davant,
i veus com ha anat canviant,
ara és quan dius
qui ho diria fa uns anys,
això vol dir t’has fet gran.

La lluna i el conill.












De terres llunyanes hi ha un proverb,
allà a la terra del sol naixent.
Una terra endreçada i polida,
amb uns habitants distants i atents.

És d’allà on prové,
una dita que em va fer veure una realitat,
Desprès d’un llarg viatge,
Per celebrar el nostre etern enllaç,

Vam descobrir la nostre historia
escrita de fa temps.
El conill viu a la lluna,
allà el va portar un Déu
com a premi per llançar-se al foc ardent,
per no deixar morir de gana a la gent.

Un gest preciós,
un vincle omnipresent,
i jo que de cal Conill provinc,
només havia de trobar la Lluna,
per tal de descobrir
la meva llar, el meu destí.

DOLOR CERVICAL

Punxades al meu costat esquerra,
no em deixes dormir,
al despertar,
el meu cap, no em segueix,
si no què es perd,
s’enganxa al matalàs
i per fer-lo desvetllar
un gran dolor he de superar.

Durant el jorn, el coll protegit,
per tal de no sentir que perdo el cap,
però el perdo no en sentit figurat,
si no de veritat.

La sensació, d’espatlla, cervicals,
cridant tot el dia: tenim mal!
és quelcom estrany que no et permet,
continuar el dia endavant.

I vols desempallegar-te però no pots,
tens la sensació què de cop hi volta,
t’alliberaràs i tot tornarà a la normalitat,
sense sentir que en el teu cos prima quelcom,
si no què funciona com un tot.

Nit de Reis

Es dia de pre-reis
la nit màgica de l’any
on els somnis es fan realitat,
jo tinc un somni, un somni que fa dies es va realitzant
i és estar bojament enamorada,
llevar-me feliç de tenir-te al costat

I somric, perquè aquest any
escric als Reis i no sé què demanar,
perquè tot el que vull
m’ho aportes tu
amb tot el que compartim i vivim

No és fàcil, congeniar caràcters, persones
i menys encara passar molt temps junts,
perquè llavors es descobreixen
secrets ocults que normalet amaguem en societat
aquelles olors, aquelles expressions...
però amb tu fins i tot m’agrada descobrir
què ets tan humà com jo

i res que avui brilla el sol
que espero, perquè he estat molt bona, que els Reis
no s’oblidin de mi i que em continuïn
regalant dia a dia
el present de tenir-te al costat.

Per a tu

Superes el mal de cap,
i de cop i volta com una flor en primavera,
tornes a brollar i tothom gaudeix
del teu esplendor, del teu somriure.

I ningú no sap, ni s’imagina
Què pot haver passat,
Com pot haver estat.
Però es senten contents de poder viure
compartint la teva alegria.

Les causes, se’ns escapen,
els motius els suposem nobles
perquè el refloriment d’una persona a la que estimes
sempre t’omple de goig i un poc de bogeria.

Així que gaudim sense límit,
del teu somriure,
i esperem que duri
tant com voldríem.

ELS MEUS SUPERHEROIS

Vull sentir vibrar l’escenari
vull llegir una novel·la i escoltar un disc,
i saber que al mateix instant
les vibracions d’ambdós creadors
es fusionaran
i m’aportaran energia i tranquil·litat
somriures i llàgrimes
ritme i serenor.
Un munt de sensacions indescriptibles
perquè els creadors no son persones, tal qual,
son superherois en un món igual
perquè donen una nota de color,
un to de pensament
i unes idees blau cel.

EMMALALTIT

M’has emmalaltit,
el sentiment d’angoixa m’envaeix,
només pensar que m’he d’allunyar de tu,
encara que sigui un instant.

L’estomac s’encongeix,
els nervis a flor de pell
i sabent que aviat et veuré vull cridar als quatre vents,
vull veure’t immediatament.

I no sé, ets pitjor que una droga,
soc molt més depenent
perquè vull ràpidament,
sentir aquell descans que tinc al veure’t
i al jeure entre els teus braços.

No sé amor,
és tan bonic estar amb tu,
que no percebo el perquè ens hem de separar
i allunyar, sabent que tenint-te a prop
seré feliç.

Et despullo amb la mirada

Et despullo amb la mirada sento els teus braços a la pell, i sospiro per no poder fer crits sense fi. Espero l'instant, el moment final en el que podré gaudir sense fre, sense bloqueig del teu esser sublim. Exigeixo constància permanent, somnio en l'instant, on el somriure sortirà i soc conscient de que no puc estar sempre al teu costat, agafant la teva mà. Però deixa'm imaginar que em fusiono amb tu que un sospir fa que siguem una sola carn i que naveguem plegats pels cinc oceans.

Les llàgrimes brollen

Les llàgrimes brollen
no pots parar,
no hi ha res més dolorós
que un cor trencat.

El mon s’enfonsa al nostre voltant,
quan de cop i volta,
havent estimat tant,
aquest amor ha marxat.

I cerquem culpables
en aquest cas és clar,
així que no queda més remei,
que provar de tirar endavant.

Voldries tornar,
a aquell moment de seguretat
que tenies abans de que et fessin mal
i no veus com desfer-te’n
perquè les forces manquen
i el cap no para de pensar.

Vols respirar i no pots,
vols cridar i la veu no surt
però siguem conscients,
la tempesta porta la calma,
calma que està a punt d’arribar
i el teu cor sanarà.