La maternitat (prosa)

5 d’agost, 11:05 del matí: Ja està aquí! Un esforç més! Vinga, molts ànims que
falta poc! que tu pots! Som-hi valenta… i entre esforços i sense saber ben bé
com havia arribat allà, li van posar un cos d’un angelet, el petit nadó sobre la
panxa, desprès de 40 setmanes dins seu, ell iniciava la vida i canviava la seva
totalment. Quina sensació, ara entenia moltes coses, com quan vas als EUA i
comprens les road movies o les pelis de por, era un despertar, un obrir els ulls i
dir: Ja sé què vol dir donar a llum!

Tenia ganes de cridar ben fort: Què valentes són les mares! Visca les mares
del món que han parit i visca aquelles que, a més a més, han repetit!

Un somni o un malson que no li deixava descansar i tres dies després, al tornar
a casa, iniciava la dura etapa del post-part, sense el suport que tenia a
l’hospital. Es sentia fluixa, adolorida per tot arreu i amb dificultat per entendre
com les dones que havien patit aquells dolors no havien avisat del panorama:
punxades, torçons, cicatrius, esquerdes i hormones que li feien ballar el cap.

No podia deixar de pensar “Olé!” per les mares que, sense queixar-se gaire,
han portat al món als seus fills, les admirava. Per primer cop a la vida, sentia
una admiració especial i no era pas per un cantant de rock o un actor de
cinema, si no per les dones, per la seva capacitat d’aguantar el dolor i
transformar-lo en un somriure.

Durant tres llargues setmanes es pensava que no se’n sortiria, li costava
caminar, fluixejava però mica en mica va anar recuperant les forces, i al cap
d’un mes sortia a passejar, el nadó mamava i ja no feia tant de mal, començava
a tenir forces, però ara havia d’encarar una realitat diferent, una nova vida per
uns mesos que desprès es complicaria en excés. Així que, d’un dia per l’altre,
va passar de ser treballadora a mare al complet i, desprès, li esperava el ser
mare treballadora que no sabia ben bé com seria, però semblava d’allò més
complicat. Ara ja li costava trobar el temps per cuinar, netejar, endreçar i tenia
feines pendents de cosir, organitzar, gestionar que no sabia quan podria fer-ho,
una capacitat multitasca que també semblava que s’hagués aturat.

Sabia que, a partir del part, el seu fill passava a ser el més importat, i quedaven
en segon terme més de deu anys d’experiència laboral, li semblava que, de cop
i volta, no podia tornar a fer de la mateixa manera, abans no tenia horaris, ni
límits i li encantava treballar, i ara, no sabia com seria. Hauria d’aprendre,
finalment, a dir que no, que havia d’anar a casa, que tenia responsabilitats i
una personeta que l’esperava, no per tal de mimar-lo, si no de complir amb la
seva figura de mare educadora... No seria senzill, de fet, ho veia del tot negre,
com s’ho feien les mares? i perquè era tot tant enrevessat? els dubtes li
inundaven, treballar o educar, un sou per la llar d’infants o sense sou i amb
temps per educar?

Una situació plena de dilemes perquè si decidia treballar, no tindria gaire temps
per cuidar, educar i, a sobre, no arribaria a fi de més. Li va sorprendre que les
despeses de delegar l’educació del propi fill en l’horari laboral eren tant
elevades que hauria de reorganitzar l’economia familiar, una nova tasca. Fantàstic això de ser dona treballadora, ara entenia a aquelles persones que
deien que volien tornar enrere en el temps quan amb un sou vivia una família,
que volien poder-se quedar a casa per créixer en família. Sí, potser aquells
nostàlgics que recordaven aquells temps quan amb un sol sou es podia
mantenir una família i quan les hipoteques eren el vint per cent d’un sou i es
podien fini-quitar en deu anys tenien tota la raó. Podríem recuperar aquelles
tasques familiars, que incloïen infinites professions en una casa, era a la
vegada llar d’infants, restaurant, ambulatori, taller de costura, consulta
psicològica, gestoria, tintoreria... i que, molt freqüentment, eren gestionades
per unes dones excepcionals.

Els dies passaven, havia de començar a pensar en el retorn a la vida laboral,
s’acabaven aquests mesos de reflexió i anàlisi, així que no quedava més remei
que tirar endavant, fer front als temps que li tocaven viure amb un somriure i
ensenyar al seu fill que, tot i les dificultats, la vida és quelcom que val la pena
gaudir i experimentar, que per sort hi ha mils moments que compensen
qualsevol patiment i que sempre trobarà recolzament en les dones, ja que, tot i
està molt ocupades, sempre troben un moment per escoltar i recolzar