Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.
Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.
Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fins sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.
I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.
Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.
