Arribar a casa

Arribar a casa,
amb un somriure provinent
d’alguna substància estranya
que em fa ballar el cap.

Mirar-se al mirall,
per tal de treure aquells plàstics
que m’aclaren els ulls
i em transformen la mirada.

Provant de sincronitzar
l’eina sense la que no puc viure
per tal que em doni els bons dies
en un període molt breu de temps.

Acluco als ulls
i abans, molt abans,
que ningú canti,
ja m’està despertant.

Però els ulls no s’obren,
estan enganxats,
les parpelles pesants
i tot el cos inert.

Les forces o la responsabilitat,
t’allunyen dels llençols,
et fan tornar a mobilitzar,
pensat que ja no tens edat.

Prefereixo que no em parlis

Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.

Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.

Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fils sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.

I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.

Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.

Tinc ganes de fugir

Tinc ganes de fugir,
marxar cap a un indret llunyà.
De nou els problemes venen al meu cap,
diners o felicitat,
felicitat i diners,
sense amor hi ha felicitat?
sí soc feliç
però el camí no és clar,
i els diners donen la felicitat?
no ho veig clar.

La foscor m'ha envaït,
esperant el sol que torni a sortir,
és allà on vius que t'aporta alegria ?
és allà on pots anar a viure que et fa venir tristesa ?

I la congruència ?
És que n'hi ha ? o soc ben boja,
moltes vegades em sembla que sí,
es això: bogeria!
el meu refugi per no acceptar que no faig bé,
que no sóc conscient ni conseqüent
que m'amago sota l'ala
o em perdo entre la gent.
No No, no soc conseqüent.