La seva prudència s’extralimitava

Des del primer instant,
em vas transmetre tranquil·litat,
irradiaves Pau i Serenor,
més tard va sorgir la teva picardia
i amb ella la nostre complicitat.

Sí, des del primer instant...
et coneixia, sabia per on et podia portar,
sabia que podia jugar
amb tendresa amb dolçor.

Jocs perillosos, jocs intrigants,
jocs que enganxen
i més a la primavera que no sap frenar

Hi avia una vegada una nena dolça a la que tothom anomenava Primavera, era una nena somrient que irradiava felicitat i tendresa, volia que tothom fos feliç i intentava per tots els mitjans que les persones del seu voltant es sentissin còmodes. S’adaptava tan bé a totes les situacions que ningú podia saber què era el que ella realment volia, què li agradava, què li amoïnava i què li mancava.

Riure de les nostres incongruències

Riure de les nostres incongruències,
fer bogeries sense sentit,
perquè algú que ens podria aportar sentiment,
s’allunya conscientment.

T’arrisques i proves de cercar,
amb l’alcohol a les venes,
un amor passatger,
un sustent somrient,
sense preguntes,
sense conèixer.

I parles amb algú,
perquè somrigui amb tu,
per no perdre la complicitat,
i et diu el que no pensa,
simplement pel fet de mantenir,
de nou, conservar,
no sap què,
perquè mai ha volgut res,
però necessitem ser possessius
i fer sortir dels nostres llavis,
sentiments i paraules efímeres
com la vida mateixa.

Continuem amb els sons,
composats per lletres,
que tenen molt de sentit,
però sense fets
no es sustenten
i es contradiuen.

I jo de nou retornant a la realitat,
i rellegeixo aquell missatge,
i somric pensant, sort!
que sempre he sabut d’altres amors,
sort que vaig alliberar-me
llàstima que el més comú,
serà veurem en braços d’un altre.