Fa jorns que no escric,
i avui he rebut una noticia trista,
trista perquè has perdut
un esser del qual provens.
Una avia,
la mare d’un progenitor,
persona sense la qual
no hagués pogut coincidir
amb algú tan especial
en temps i espai.
Desconec quins trets teniu en comú,
desconec quins gens han arribat a tu,
però de ben segur més dels que et penses
i menys dels que ella hagués volgut.
Brollem i envellim,
vivim i morim,
però sempre tornarà la primavera,
i sempre hi haurà algú per sentir-la.
Els que ja no hi son,
ens faran viure,
perquè gràcies a ells,
tenim vida per gaudir-la.
Amigüismo
Muchos pueden oír esta palabra,
todos pueden sonreír al escucharla,
pero sólo aquellos que vayan más allá
sabrán entenderla.
Porqué es un adjetivo,
pero también un nombre
y puede llegar a trasformarse en verbo.
Supera el lenguaje,
traspasa los sentimientos,
es una unión fructificada a lo largo del tiempo,
el encuentro de unas vidas.
La evolución de una amistad.
de ahí el origen de la palabra,
de ahí su simplicidad,
su fortaleza, su complicidad.
Solo las elegidas disfrutaran
su total i desinteresada comprensión
del poder descubrirse
i de saber valorarse porqué es exigente.
todos pueden sonreír al escucharla,
pero sólo aquellos que vayan más allá
sabrán entenderla.
Porqué es un adjetivo,
pero también un nombre
y puede llegar a trasformarse en verbo.
Supera el lenguaje,
traspasa los sentimientos,
es una unión fructificada a lo largo del tiempo,
el encuentro de unas vidas.
La evolución de una amistad.
de ahí el origen de la palabra,
de ahí su simplicidad,
su fortaleza, su complicidad.
Solo las elegidas disfrutaran
su total i desinteresada comprensión
del poder descubrirse
i de saber valorarse porqué es exigente.
I no puc evitar
I no puc evitar,
pensar en tu,
en les teves carícies
i els teus braços que m’envolten.
I no vull pensar,
en els instants que hem queden
per retornar a trobar-me amb els teus ulls,
en tot el temps que no hi ets
I vull respirar per allà on tu has passat,
seguir les teves passes sense rumb ni destí
només sentint que ets a prop,
que estàs amb mi.
I puc evitar escriure,
pensar o xerrar sobre els meus sentiments,
perquè sé que en l’instant que et vegi,
tots aquestes por i dolors
s’esvairan.
pensar en tu,
en les teves carícies
i els teus braços que m’envolten.
I no vull pensar,
en els instants que hem queden
per retornar a trobar-me amb els teus ulls,
en tot el temps que no hi ets
I vull respirar per allà on tu has passat,
seguir les teves passes sense rumb ni destí
només sentint que ets a prop,
que estàs amb mi.
I puc evitar escriure,
pensar o xerrar sobre els meus sentiments,
perquè sé que en l’instant que et vegi,
tots aquestes por i dolors
s’esvairan.
La salut
La salut,
un bon dia un sobresalt,
un mal dia una operació,
tot de cop et veus mancat de quelcom
però quan veus que tornes a respirar
i a caminar i a voltar
els somriures torner a brillar
I així complim cercles,
i la vida no sabem que ens portarà,
per això l’hem de viure i gaudir
sempre al màxim sense parar.
M’encanta la gent valenta,
la veritat és que m’ensenyeu molt,
de la vida i dels moments
a qui ningú és vol enfrontar
però que si et toca viure’ls
no hi ha més remei que tirar endavant.
(amb tot el carinyo de qui no t’ha vingut a veure però que t’ha tingut en les seves pregaries més paganes ;P)
un bon dia un sobresalt,
un mal dia una operació,
tot de cop et veus mancat de quelcom
però quan veus que tornes a respirar
i a caminar i a voltar
els somriures torner a brillar
I així complim cercles,
i la vida no sabem que ens portarà,
per això l’hem de viure i gaudir
sempre al màxim sense parar.
M’encanta la gent valenta,
la veritat és que m’ensenyeu molt,
de la vida i dels moments
a qui ningú és vol enfrontar
però que si et toca viure’ls
no hi ha més remei que tirar endavant.
(amb tot el carinyo de qui no t’ha vingut a veure però que t’ha tingut en les seves pregaries més paganes ;P)
Itziar
La bellesa, la força, l’empenta,
ja sabem tantíssimes coses de tu,
però mai ens cansarem de dir-ho
ets el nostre exemple a seguir.
No trobarem resposta al perquè,
ens negarem a deixar-te marxar del nostre costat,
perquè et necessitem,
necessitem la teva compressió,
el teu acolliment,
els teus projectes,
els teus somriures
i sobretot les teves ganes de viure.
Se’m fa difícil pensar que no respondràs al telèfon,
o aquest mail que t’envio,
però jo sé que sempre estaràs amb nosaltres
i que has estat amb nosaltres per demostrar-nos el valor de la vida
i la capacitat de lluita que podem arribar a tenir.
Per suposat, no m’acomiado,
és fins aviat, fins la propera
i dir-te gràcies per tot el que m’has donat.
18-09-2006
ja sabem tantíssimes coses de tu,
però mai ens cansarem de dir-ho
ets el nostre exemple a seguir.
No trobarem resposta al perquè,
ens negarem a deixar-te marxar del nostre costat,
perquè et necessitem,
necessitem la teva compressió,
el teu acolliment,
els teus projectes,
els teus somriures
i sobretot les teves ganes de viure.
Se’m fa difícil pensar que no respondràs al telèfon,
o aquest mail que t’envio,
però jo sé que sempre estaràs amb nosaltres
i que has estat amb nosaltres per demostrar-nos el valor de la vida
i la capacitat de lluita que podem arribar a tenir.
Per suposat, no m’acomiado,
és fins aviat, fins la propera
i dir-te gràcies per tot el que m’has donat.
18-09-2006
Viatge al més enllà
Marxes de viatge,
sense que ningú sàpiga
on vas.
Ben lleugera d’equipatge,
fins i tot t’has deixat,
el nas.
I les persones es pregunten,
com serà i què veuràs,
en aquest destí que tots
coneixerem més d’hora o
més tard.
Se’ns fa estrany
que no ens expliquis
tots els detalls
que no truquis
que no escriguis
i volem pensar
que no tens temps.
Mentre fora des d’aquí,
revivim moments que hem compartit,
des de la universitat,
fins al més enllà.
sense que ningú sàpiga
on vas.
Ben lleugera d’equipatge,
fins i tot t’has deixat,
el nas.
I les persones es pregunten,
com serà i què veuràs,
en aquest destí que tots
coneixerem més d’hora o
més tard.
Se’ns fa estrany
que no ens expliquis
tots els detalls
que no truquis
que no escriguis
i volem pensar
que no tens temps.
Mentre fora des d’aquí,
revivim moments que hem compartit,
des de la universitat,
fins al més enllà.
M'han dit que no vens
És curiós com va la vida,
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.
Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.
I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.
I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré embalidada
amb la teva mirada i les teves paraules.
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.
Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.
I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.
I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré embalidada
amb la teva mirada i les teves paraules.
Prefereixo que no em parlis,
Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.
Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.
Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fins sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.
I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.
Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.
Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.
Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fins sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.
I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.
Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.
M'encanta
Vull dir-te que sí que m'encanta
que és molt maco besar-te
però persona complicada que soc
i que no tinc clar què vull
no et vull fer mal
i te'n faria perquè
no soc conseqüent
jo no sé què vull,
i no sé si demà deixaré de donar-te carinyo
i no sé si demà m’ennuvolaré
tampoc sé si demà algú m'arrancarà un somriure
m'arrastrarà cap el més enllà
i com que no vull transmetre les meves indecisions
i com que prefereixo donar alegries que tristeses
què sàpigues que et necessito molt
però tot i la dificultat serà més senzill
si no ens tornem a besar
que és molt maco besar-te
però persona complicada que soc
i que no tinc clar què vull
no et vull fer mal
i te'n faria perquè
no soc conseqüent
jo no sé què vull,
i no sé si demà deixaré de donar-te carinyo
i no sé si demà m’ennuvolaré
tampoc sé si demà algú m'arrancarà un somriure
m'arrastrarà cap el més enllà
i com que no vull transmetre les meves indecisions
i com que prefereixo donar alegries que tristeses
què sàpigues que et necessito molt
però tot i la dificultat serà més senzill
si no ens tornem a besar
Vull volar cap ...
Què m'està passant?,
sembla una bogeria, un somni,
allò impensable, de ciència ficció.
Somric perquè tot em sembla preciós,
i tinc la mirada perduda
i el cap se me'n va.
Vull volar cap a una persona desconeguda,
una persona a la que li donaria tot el meu temps,
però la societat al voltant em fa frenar.
M'agradaria veure'l
i tornar-lo a besar,
ell compte les hores
jo descompto els instants.
Però i si no es real,
en el fons tots sabem
que els somnis,
un cop despertes se'n van.
sembla una bogeria, un somni,
allò impensable, de ciència ficció.
Somric perquè tot em sembla preciós,
i tinc la mirada perduda
i el cap se me'n va.
Vull volar cap a una persona desconeguda,
una persona a la que li donaria tot el meu temps,
però la societat al voltant em fa frenar.
M'agradaria veure'l
i tornar-lo a besar,
ell compte les hores
jo descompto els instants.
Però i si no es real,
en el fons tots sabem
que els somnis,
un cop despertes se'n van.
Què hacer?
Lo he besado,
le he mirado,
y no he podido evitar despedirme con un beso,
y me ha quedado un nudo en el estómago.
Porqué no sé, porqué me encanta
pero hay tantas cosas, su juventud,
mis miedos, el no querer hacerle daño.
Seguramente el no querer dejarlo todo,
el no saber si mi camino seguirá una linea recta
y ahora las dudas en mi cabeza,
qué hacer, qué no hacer...
le he mirado,
y no he podido evitar despedirme con un beso,
y me ha quedado un nudo en el estómago.
Porqué no sé, porqué me encanta
pero hay tantas cosas, su juventud,
mis miedos, el no querer hacerle daño.
Seguramente el no querer dejarlo todo,
el no saber si mi camino seguirá una linea recta
y ahora las dudas en mi cabeza,
qué hacer, qué no hacer...
El perquè de tot Plegat
NO és que no m’importi,
no és que no m’impliqui,
jo si hi ha problemes, hi seré,
si s’ha d’acabar quelcom, ho faré,
si hem de correr al igual que si hem de riure o de plorar,
jo sempre hi seré.
Però no he triat treballar en una fàbrica,
no he triat anar a contrarellotge
i mirar els segons per entrar, per plegar o per dinar,
la vida per mi no son segons ni minuts,
si no feina per fer i persones per atendre,
si tot rutlla i sé que estic tranquil·la,
sempre amb el mòbil a la mà,
doncs si se’m va el temps,
o si algú arriba tard,
no li diré au revoir, s’ha acabat, la meva hora de dinar.
no és que no m’impliqui,
jo si hi ha problemes, hi seré,
si s’ha d’acabar quelcom, ho faré,
si hem de correr al igual que si hem de riure o de plorar,
jo sempre hi seré.
Però no he triat treballar en una fàbrica,
no he triat anar a contrarellotge
i mirar els segons per entrar, per plegar o per dinar,
la vida per mi no son segons ni minuts,
si no feina per fer i persones per atendre,
si tot rutlla i sé que estic tranquil·la,
sempre amb el mòbil a la mà,
doncs si se’m va el temps,
o si algú arriba tard,
no li diré au revoir, s’ha acabat, la meva hora de dinar.
L'oblid
El fum s'esvaeix ràpidament,
i no deixa més rastre que l'olor,
una olor que tampoc perdura en el temps,
ja que altres de noves es col·loquen al seu lloc.
I passen els dies: sol, lluna
i així successivament,
minuts i segons sense descans
les hores van marcant.
Però no hi ha preocupació,
tan sols curiositat,
què farà?, com estarà?,
segur que anar tirant,
sense glòria ni penúria,
sense pensar en més enllà,
conformant-se dins de la inconformitat.
i no deixa més rastre que l'olor,
una olor que tampoc perdura en el temps,
ja que altres de noves es col·loquen al seu lloc.
I passen els dies: sol, lluna
i així successivament,
minuts i segons sense descans
les hores van marcant.
Però no hi ha preocupació,
tan sols curiositat,
què farà?, com estarà?,
segur que anar tirant,
sense glòria ni penúria,
sense pensar en més enllà,
conformant-se dins de la inconformitat.
Llum
Un amor, un cel,
quan la veus pel carrer,
deixa a cada pas alegria, bellesa i serenitat.
Camina amb elegància
i regala somriures a tots aquells que la sol·liciten,
tot ho transmet amb la seva mirada,
no pot guardar-se secrets
si realment la coneixes.
En el fons es transparent
però s’ha de descobrir com mantenir-la polida
per tal de veure el que ella et vol transmetre i no veure-la enterbolida.
Requereix del sol,
del vent i la llibertat,
per trobar-se a sí mateixa.
No pots oprimir-la,
ni provar de lligar-la a cap cadira,
deixar-la volar és el millor per ella
i és un regal pels del seu voltant.
quan la veus pel carrer,
deixa a cada pas alegria, bellesa i serenitat.
Camina amb elegància
i regala somriures a tots aquells que la sol·liciten,
tot ho transmet amb la seva mirada,
no pot guardar-se secrets
si realment la coneixes.
En el fons es transparent
però s’ha de descobrir com mantenir-la polida
per tal de veure el que ella et vol transmetre i no veure-la enterbolida.
Requereix del sol,
del vent i la llibertat,
per trobar-se a sí mateixa.
No pots oprimir-la,
ni provar de lligar-la a cap cadira,
deixar-la volar és el millor per ella
i és un regal pels del seu voltant.
Ser cega
M’hagués agradat ser cega,
si hagués pogut transformar-me en objecte,
no hagués dubtat de convertir-me en pedra.
Per tal de no sentir,
m’hagués tret l’ànima,
però el panorama m’esperava,
la realitat no volguda va aparèixer davant meu.
Amb les miques del meu cor
sostingudes amb les dues mans,
per tal de no perdran cap bocí
i poder recomposar-lo més tard.
Vaig somriure, un somriure
que amagava les llàgrimes,
però per davant de tot
cercava l’objectiu de que tothom
veiés una realitat fictícia.
La bellesa exterior,
va complir el seu efecte,
deslumbrant impedia que la multitud,
s’adonés que dins la tristesa
era el sentiment present.
Els motius molts i variats,
veure com els amics se’n van,
adonar-se’n de que has de tornar emprendre el vol
i veure algú estimat en mans del passat.
Amics que s’allunyen per enfermetats,
companys que s’enamoren i se’n van,
organitzacions amb menys membres a cada instant
i un cor intentant recuperar tot allò que tenia abans.
si hagués pogut transformar-me en objecte,
no hagués dubtat de convertir-me en pedra.
Per tal de no sentir,
m’hagués tret l’ànima,
però el panorama m’esperava,
la realitat no volguda va aparèixer davant meu.
Amb les miques del meu cor
sostingudes amb les dues mans,
per tal de no perdran cap bocí
i poder recomposar-lo més tard.
Vaig somriure, un somriure
que amagava les llàgrimes,
però per davant de tot
cercava l’objectiu de que tothom
veiés una realitat fictícia.
La bellesa exterior,
va complir el seu efecte,
deslumbrant impedia que la multitud,
s’adonés que dins la tristesa
era el sentiment present.
Els motius molts i variats,
veure com els amics se’n van,
adonar-se’n de que has de tornar emprendre el vol
i veure algú estimat en mans del passat.
Amics que s’allunyen per enfermetats,
companys que s’enamoren i se’n van,
organitzacions amb menys membres a cada instant
i un cor intentant recuperar tot allò que tenia abans.
Si et volgués veure
Si et volgués veure,
fugiries de nou,
però quan em vols trobar,
jo sempre hi soc.
I si avui et vull,
si em ve de gust compartir amb tu,
i per no saber demanar
em quedo a casa pensant.
El que provo descobrir
és el perquè de tot plegat,
perquè gaudeixo al teu costat
i les raons que em fan dubtar d’aquesta realitat.
I tu en silenci,
reapareixent en el moment més inesperat,
esperant un somriure
fugiries de nou,
però quan em vols trobar,
jo sempre hi soc.
I si avui et vull,
si em ve de gust compartir amb tu,
i per no saber demanar
em quedo a casa pensant.
El que provo descobrir
és el perquè de tot plegat,
perquè gaudeixo al teu costat
i les raons que em fan dubtar d’aquesta realitat.
I tu en silenci,
reapareixent en el moment més inesperat,
esperant un somriure
La seva prudència s’extralimitava
Des del primer instant,
em vas transmetre tranquil·litat,
irradiaves Pau i Serenor,
més tard va sorgir la teva picardia
i amb ella la nostre complicitat.
Sí, des del primer instant...
et coneixia, sabia per on et podia portar,
sabia que podia jugar
amb tendresa amb dolçor.
Jocs perillosos, jocs intrigants,
jocs que enganxen
i més a la primavera que no sap frenar
Hi avia una vegada una nena dolça a la que tothom anomenava Primavera, era una nena somrient que irradiava felicitat i tendresa, volia que tothom fos feliç i intentava per tots els mitjans que les persones del seu voltant es sentissin còmodes. S’adaptava tan bé a totes les situacions que ningú podia saber què era el que ella realment volia, què li agradava, què li amoïnava i què li mancava.
em vas transmetre tranquil·litat,
irradiaves Pau i Serenor,
més tard va sorgir la teva picardia
i amb ella la nostre complicitat.
Sí, des del primer instant...
et coneixia, sabia per on et podia portar,
sabia que podia jugar
amb tendresa amb dolçor.
Jocs perillosos, jocs intrigants,
jocs que enganxen
i més a la primavera que no sap frenar
Hi avia una vegada una nena dolça a la que tothom anomenava Primavera, era una nena somrient que irradiava felicitat i tendresa, volia que tothom fos feliç i intentava per tots els mitjans que les persones del seu voltant es sentissin còmodes. S’adaptava tan bé a totes les situacions que ningú podia saber què era el que ella realment volia, què li agradava, què li amoïnava i què li mancava.
Riure de les nostres incongruències
Riure de les nostres incongruències,
fer bogeries sense sentit,
perquè algú que ens podria aportar sentiment,
s’allunya conscientment.
T’arrisques i proves de cercar,
amb l’alcohol a les venes,
un amor passatger,
un sustent somrient,
sense preguntes,
sense conèixer.
I parles amb algú,
perquè somrigui amb tu,
per no perdre la complicitat,
i et diu el que no pensa,
simplement pel fet de mantenir,
de nou, conservar,
no sap què,
perquè mai ha volgut res,
però necessitem ser possessius
i fer sortir dels nostres llavis,
sentiments i paraules efímeres
com la vida mateixa.
Continuem amb els sons,
composats per lletres,
que tenen molt de sentit,
però sense fets
no es sustenten
i es contradiuen.
I jo de nou retornant a la realitat,
i rellegeixo aquell missatge,
i somric pensant, sort!
que sempre he sabut d’altres amors,
sort que vaig alliberar-me
llàstima que el més comú,
serà veurem en braços d’un altre.
fer bogeries sense sentit,
perquè algú que ens podria aportar sentiment,
s’allunya conscientment.
T’arrisques i proves de cercar,
amb l’alcohol a les venes,
un amor passatger,
un sustent somrient,
sense preguntes,
sense conèixer.
I parles amb algú,
perquè somrigui amb tu,
per no perdre la complicitat,
i et diu el que no pensa,
simplement pel fet de mantenir,
de nou, conservar,
no sap què,
perquè mai ha volgut res,
però necessitem ser possessius
i fer sortir dels nostres llavis,
sentiments i paraules efímeres
com la vida mateixa.
Continuem amb els sons,
composats per lletres,
que tenen molt de sentit,
però sense fets
no es sustenten
i es contradiuen.
I jo de nou retornant a la realitat,
i rellegeixo aquell missatge,
i somric pensant, sort!
que sempre he sabut d’altres amors,
sort que vaig alliberar-me
llàstima que el més comú,
serà veurem en braços d’un altre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)