Arribar a casa,
amb un somriure provinent
d’alguna substància estranya
que em fa ballar el cap.
Mirar-se al mirall,
per tal de treure aquells plàstics
que m’aclaren els ulls
i em transformen la mirada.
Provant de sincronitzar
l’eina sense la que no puc viure
per tal que em doni els bons dies
en un període molt breu de temps.
Acluco als ulls
i abans, molt abans,
que ningú canti,
ja m’està despertant.
Però els ulls no s’obren,
estan enganxats,
les parpelles pesants
i tot el cos inert.
Les forces o la responsabilitat,
t’allunyen dels llençols,
et fan tornar a mobilitzar,
pensat que ja no tens edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada