Fa dies que el meu llit es buit,
els meus llavis no besen altres llavis,
les meves mans no toquen un altre pell
i ningú m’abraça amb sentiment.
Avui sol·licito carinyo,
ja sigui fugaç però intens,
sense esperar un demà
volent només un instant.
Potser és egoisme,
segurament és necessitat.
Tot i que, pot ser,
un impuls d’un sol instant
que en breu se’n va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada