Una necessitat vanal de cridar,
des de fa moltes llunes,
el cos em demana
tornar-se animal irracional.
I la meva ment sap que és cert,
que en part és bo,
ja que desprès radiarà felicitat
i relaxació corporal.
Tot cercant, trobes la víctima ideal,
no cauràs atrapat,
tan sols cerques un desofec
una alliberació terrenal.
Pensaments, paraules i sentiments,
son això crits i moviments?
sense implicacions
sense lligams?
De nou m’he tornat equivocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada