Baixant a les palpentes,
graó a graó cercant la llum,
aquells passos lents però segurs,
dubtant si en qualsevol moment cauràs.
Cerques entre les pertinences,
aquell encenedor que et permetrà orientar-te
abans d'arribar al món real,
però no hi és.
Decideixes continuar sense cap ajuda,
anar fent amb l'ai al cor,
graó a graó cercant la sortida,
finalment trobes el carrers molls,
buits esperant-te per allunyar-te dels somnis.
M’han dit que no vens
És curiós com va la vida,
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.
Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.
I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.
I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré envaladida
amb la teva mirada i les teves paraules.
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.
Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.
I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.
I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré envaladida
amb la teva mirada i les teves paraules.
Va de Boda
Un gran dia,
dues persones que s’estimen
i fan partíceps als seus
del pas endavant que marcarà una nova vida.
Una parella ideal,
anys compartint moments,
molt de temps fent un camí comú,
per tal d’iniciar una família.
L’entorn de la celebració,
prové de tradició,
tothom que hi assisteix,
sap que serà un preciós esdeveniment.
Tots amb els sentiments a flor de pell,
coneixent als protagonistes,
sabent amb cor sincer,
que l’amor està present.
Els padrins,
ja estan agermanats,
les families ben unides
i per això us volem desitjar,
la més gran felicitat.
dues persones que s’estimen
i fan partíceps als seus
del pas endavant que marcarà una nova vida.
Una parella ideal,
anys compartint moments,
molt de temps fent un camí comú,
per tal d’iniciar una família.
L’entorn de la celebració,
prové de tradició,
tothom que hi assisteix,
sap que serà un preciós esdeveniment.
Tots amb els sentiments a flor de pell,
coneixent als protagonistes,
sabent amb cor sincer,
que l’amor està present.
Els padrins,
ja estan agermanats,
les families ben unides
i per això us volem desitjar,
la més gran felicitat.
Arribar a casa
Arribar a casa,
amb un somriure provinent
d’alguna substància estranya
que em fa ballar el cap.
Mirar-se al mirall,
per tal de treure aquells plàstics
que m’aclaren els ulls
i em transformen la mirada.
Provant de sincronitzar
l’eina sense la que no puc viure
per tal que em doni els bons dies
en un període molt breu de temps.
Acluco als ulls
i abans, molt abans,
que ningú canti,
ja m’està despertant.
Però els ulls no s’obren,
estan enganxats,
les parpelles pesants
i tot el cos inert.
Les forces o la responsabilitat,
t’allunyen dels llençols,
et fan tornar a mobilitzar,
pensat que ja no tens edat.
amb un somriure provinent
d’alguna substància estranya
que em fa ballar el cap.
Mirar-se al mirall,
per tal de treure aquells plàstics
que m’aclaren els ulls
i em transformen la mirada.
Provant de sincronitzar
l’eina sense la que no puc viure
per tal que em doni els bons dies
en un període molt breu de temps.
Acluco als ulls
i abans, molt abans,
que ningú canti,
ja m’està despertant.
Però els ulls no s’obren,
estan enganxats,
les parpelles pesants
i tot el cos inert.
Les forces o la responsabilitat,
t’allunyen dels llençols,
et fan tornar a mobilitzar,
pensat que ja no tens edat.
Prefereixo que no em parlis
Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.
Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.
Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fils sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.
I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.
Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.
Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.
Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fils sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.
I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.
Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.
Tinc ganes de fugir
Tinc ganes de fugir,
marxar cap a un indret llunyà.
De nou els problemes venen al meu cap,
diners o felicitat,
felicitat i diners,
sense amor hi ha felicitat?
sí soc feliç
però el camí no és clar,
i els diners donen la felicitat?
no ho veig clar.
La foscor m'ha envaït,
esperant el sol que torni a sortir,
és allà on vius que t'aporta alegria ?
és allà on pots anar a viure que et fa venir tristesa ?
I la congruència ?
És que n'hi ha ? o soc ben boja,
moltes vegades em sembla que sí,
es això: bogeria!
el meu refugi per no acceptar que no faig bé,
que no sóc conscient ni conseqüent
que m'amago sota l'ala
o em perdo entre la gent.
No No, no soc conseqüent.
marxar cap a un indret llunyà.
De nou els problemes venen al meu cap,
diners o felicitat,
felicitat i diners,
sense amor hi ha felicitat?
sí soc feliç
però el camí no és clar,
i els diners donen la felicitat?
no ho veig clar.
La foscor m'ha envaït,
esperant el sol que torni a sortir,
és allà on vius que t'aporta alegria ?
és allà on pots anar a viure que et fa venir tristesa ?
I la congruència ?
És que n'hi ha ? o soc ben boja,
moltes vegades em sembla que sí,
es això: bogeria!
el meu refugi per no acceptar que no faig bé,
que no sóc conscient ni conseqüent
que m'amago sota l'ala
o em perdo entre la gent.
No No, no soc conseqüent.
Una illa radiant de festivitat
Una illa radiant de festivitat,
la gent somriu perquè és feliç o perquè en aquells moment vol ser-ho.
Un parell de desconeguts contemplen el paisatge social,
cerquen entre material de carn i ossos quelcom que faci vibrar al company.
Passen les hores, apareix la música
i per uns instants sembla que la cerca ha finalitzat,
potser l’evidència de que ja havien trobat el que cercaven
començava a fer-se latent.
Finalitzat el jorn,
prengueren un vehicle que els portés a refugi,
la llum del sol en tota la seva esplendor,
il·luminava les mirades.
El perquè del trencament d’aquell moment,
no l’arribarem mai a conèixer.
Aquella inseguretat, aquells dubtes,
potser aquell amor cap allò conegut que se li havia escapat de les mans.
Incògnites que porta la vida,
que envolten a les persones
i que tot sovint ni un mateix coneix les raons
per les quals ha arribat allà on és.
la gent somriu perquè és feliç o perquè en aquells moment vol ser-ho.
Un parell de desconeguts contemplen el paisatge social,
cerquen entre material de carn i ossos quelcom que faci vibrar al company.
Passen les hores, apareix la música
i per uns instants sembla que la cerca ha finalitzat,
potser l’evidència de que ja havien trobat el que cercaven
començava a fer-se latent.
Finalitzat el jorn,
prengueren un vehicle que els portés a refugi,
la llum del sol en tota la seva esplendor,
il·luminava les mirades.
El perquè del trencament d’aquell moment,
no l’arribarem mai a conèixer.
Aquella inseguretat, aquells dubtes,
potser aquell amor cap allò conegut que se li havia escapat de les mans.
Incògnites que porta la vida,
que envolten a les persones
i que tot sovint ni un mateix coneix les raons
per les quals ha arribat allà on és.
Sol•licitud de carinyo
Fa dies que el meu llit es buit,
els meus llavis no besen altres llavis,
les meves mans no toquen un altre pell
i ningú m’abraça amb sentiment.
Avui sol·licito carinyo,
ja sigui fugaç però intens,
sense esperar un demà
volent només un instant.
Potser és egoisme,
segurament és necessitat.
Tot i que, pot ser,
un impuls d’un sol instant
que en breu se’n va.
els meus llavis no besen altres llavis,
les meves mans no toquen un altre pell
i ningú m’abraça amb sentiment.
Avui sol·licito carinyo,
ja sigui fugaç però intens,
sense esperar un demà
volent només un instant.
Potser és egoisme,
segurament és necessitat.
Tot i que, pot ser,
un impuls d’un sol instant
que en breu se’n va.
Donar per pendre
Ens sentim plens,
d’alegria, de somriures, de carícies.
No ens manca res,
anem amb un núvol
i tothom que se’ns creua
enveja la felicitat que ens envolta.
Tot és fantàstic,
gaudeixes de cada descobriment,
i vols compartir cada instant
amb aquella persona que et fa sentir especial.
I reps carícies, mirades tendres,
t’acullen els seus braços,
però les seves mans, els seus llavis, els seus braços,
no senten com els teus,
et donen però no amb intenció d’allargar els fets,
et donen un moment però en quan s’allunyen
pensen en no donar més.
Això és per mi,
donar per prendre,
reps molt però en el moment en que te n’adones,
de que vols allò que havies rebut,
és llavors quan saps que t’ho han pres:
allò que creies teu, no ho és.
d’alegria, de somriures, de carícies.
No ens manca res,
anem amb un núvol
i tothom que se’ns creua
enveja la felicitat que ens envolta.
Tot és fantàstic,
gaudeixes de cada descobriment,
i vols compartir cada instant
amb aquella persona que et fa sentir especial.
I reps carícies, mirades tendres,
t’acullen els seus braços,
però les seves mans, els seus llavis, els seus braços,
no senten com els teus,
et donen però no amb intenció d’allargar els fets,
et donen un moment però en quan s’allunyen
pensen en no donar més.
Això és per mi,
donar per prendre,
reps molt però en el moment en que te n’adones,
de que vols allò que havies rebut,
és llavors quan saps que t’ho han pres:
allò que creies teu, no ho és.
A contracor
Com veure’t i no besar-te?,
quedar sense saber si retrobaré els teus petons,
em dol la idea de no tornar-te a veure,
però em dol més, tornar-te a besar sabent què sents.
El cap no pare de donar voltes,
fent pressió com si hagués d’explotar,
l’estómac encongit té por d’obrir-se,
la boca tancada i amb dificultats per somriure
i els ulls brillants per llàgrimes a punt de brollar.
quedar sense saber si retrobaré els teus petons,
em dol la idea de no tornar-te a veure,
però em dol més, tornar-te a besar sabent què sents.
El cap no pare de donar voltes,
fent pressió com si hagués d’explotar,
l’estómac encongit té por d’obrir-se,
la boca tancada i amb dificultats per somriure
i els ulls brillants per llàgrimes a punt de brollar.
Crido al cel,
perquè controli els meus impulsos,
per recolzar-te en la teva decisió,
i em maleeixo per voler veure’t
i besar-te novament.
Fins i tot sé que les paraules,
se les hauria d’emportar el vent,
però decideixo enviar-te-les
perquè sàpigues com se sent
una flor en primavera sense aigua i a ple sol.
La gent diu,
no contestis,
quedat les paraules dins,
refés en silenci,
que el temps ho cura tot.
perquè controli els meus impulsos,
per recolzar-te en la teva decisió,
i em maleeixo per voler veure’t
i besar-te novament.
Fins i tot sé que les paraules,
se les hauria d’emportar el vent,
però decideixo enviar-te-les
perquè sàpigues com se sent
una flor en primavera sense aigua i a ple sol.
La gent diu,
no contestis,
quedat les paraules dins,
refés en silenci,
que el temps ho cura tot.
Bogeria responsable
Dos totals desconeguts retrobats al cap del temps,
persones amb interiors que no saben ben bé com exposar,
amb neguits i dubtes que costen de treure,
amb vivències que marquen una manera de fer, una manera de viure.
El temps marca les pautes de cada cita,
es troben i s’atreuen,
s’atreuen i es besen,
s’inicia la bogeria, el desenfré, la passió...
però el conscient va treien el cap,
ara de l’un ara de l’altre.
Aquella por a conèixer massa,
a trobar-se tan a gust que no permeti,
fer-se a la idea de no tenir aquella exquisitessa.
Aquella por a desconèixer
i no saber adaptar-se.
Aquella por a perdre l’estabilitat, l’orientació,
el camí o la guia.
Aquella por a ser descobert
i pertorbar una visió idíl·lica e irreal.
I el temps passa, s’escapa
i s’apropa cada cop més a la responsabilitat
que fa decantar la balança
intentant allunyar la bogeria,
calmar el neguit i un cop aconseguit
la son t’envolta i ja ha arribat un altre dia.
persones amb interiors que no saben ben bé com exposar,
amb neguits i dubtes que costen de treure,
amb vivències que marquen una manera de fer, una manera de viure.
El temps marca les pautes de cada cita,
es troben i s’atreuen,
s’atreuen i es besen,
s’inicia la bogeria, el desenfré, la passió...
però el conscient va treien el cap,
ara de l’un ara de l’altre.
Aquella por a conèixer massa,
a trobar-se tan a gust que no permeti,
fer-se a la idea de no tenir aquella exquisitessa.
Aquella por a desconèixer
i no saber adaptar-se.
Aquella por a perdre l’estabilitat, l’orientació,
el camí o la guia.
Aquella por a ser descobert
i pertorbar una visió idíl·lica e irreal.
I el temps passa, s’escapa
i s’apropa cada cop més a la responsabilitat
que fa decantar la balança
intentant allunyar la bogeria,
calmar el neguit i un cop aconseguit
la son t’envolta i ja ha arribat un altre dia.
Amistat noi noia
Sexes oposats sentiments varis,
el dubte de l'amistat bisexual,
comparteixes intimitats i vivencies
somriures, borratxeres i discusions.
L'estimació és inmensa
i t'anadones que en moments de soledat
cerques carinyo que confon aquest
sentiment tant pur en carnal.
Et despertes i negues haver perdut
aquella confiança targirversant-la
en un sentiment dubtòs
i un cop més
vols recular en el temps
i un cop més
no pots.
Així que obligada per l'amic
que no et deixa amagar el cap sota l'ala
parles de sentiments que sonen estranys
de passions ocultes vers tu
que no vols sentir
perquè el mes important per un dels dos
és conservar aquella amistat
inesgotable en el temps i l'espai.
el dubte de l'amistat bisexual,
comparteixes intimitats i vivencies
somriures, borratxeres i discusions.
L'estimació és inmensa
i t'anadones que en moments de soledat
cerques carinyo que confon aquest
sentiment tant pur en carnal.
Et despertes i negues haver perdut
aquella confiança targirversant-la
en un sentiment dubtòs
i un cop més
vols recular en el temps
i un cop més
no pots.
Així que obligada per l'amic
que no et deixa amagar el cap sota l'ala
parles de sentiments que sonen estranys
de passions ocultes vers tu
que no vols sentir
perquè el mes important per un dels dos
és conservar aquella amistat
inesgotable en el temps i l'espai.
L'espera
Et lleves a les 5 del matí,
havent dormit 3 hores,
el cos baldat
i les parpelles pesants.
Corres a contratemps
sense poder gaudir d'un cafè
surts escopetejat
i prens un taxi.
Arribes a l'indret des d'on s'enlairen
els ocells transportadors de persones
deixes les pertinences
en mans de desconeguts
i prens seient.
Quan ja creus que el destí és aprop
et comuniquen que les condicions climàtiques
no son les correctes per enlairar
t'aixeques deixes el seient
per anar a fer un cafè obligat.
Regalem temps a tort i a dret,
sempre a contrarrellotge
i de vegades no el podem controlar
per molt que volguem volar.
havent dormit 3 hores,
el cos baldat
i les parpelles pesants.
Corres a contratemps
sense poder gaudir d'un cafè
surts escopetejat
i prens un taxi.
Arribes a l'indret des d'on s'enlairen
els ocells transportadors de persones
deixes les pertinences
en mans de desconeguts
i prens seient.
Quan ja creus que el destí és aprop
et comuniquen que les condicions climàtiques
no son les correctes per enlairar
t'aixeques deixes el seient
per anar a fer un cafè obligat.
Regalem temps a tort i a dret,
sempre a contrarrellotge
i de vegades no el podem controlar
per molt que volguem volar.
Nadal 2004
Torna el temps de reflexió,
uns jorns de recolliment,
que ens serveiexen per realitzar celebracions,
junts amb els que més estimem.
Las personas se reencuentran,
se desean lo mejor,
olvidando las penas,
evitando pensar en el dolor.
Las ciudades y los pueblos lucen,
se engalanan de destellos,
para que todos sus habitantes,
hagan realidad sus sueños.
Així que per conservar tradicions,
et desitjo de tot cor
un Nada d'ensomni i
un 2005 ple d'emocions.
uns jorns de recolliment,
que ens serveiexen per realitzar celebracions,
junts amb els que més estimem.
Las personas se reencuentran,
se desean lo mejor,
olvidando las penas,
evitando pensar en el dolor.
Las ciudades y los pueblos lucen,
se engalanan de destellos,
para que todos sus habitantes,
hagan realidad sus sueños.
Així que per conservar tradicions,
et desitjo de tot cor
un Nada d'ensomni i
un 2005 ple d'emocions.
Manquen
Passen els dies i em manquen,
les teves paraules,
anyoro la teva mirada
i les teves mans que m’acariciaven.
Et persegueixo amb missatges
que molts cops queden en l’oblid
esperant una resposta que no arriba
tan prompte com voldria.
Sento que no estàs somrient
però se que el meu hombro
no et don consol perquè no vols
ni que te’l regalés.
Tan sols vull ajudar amb el silenci,
La mirada i les caricies tendres
Per tal d’ensenyarte que la vida
no és tan sols tristessa.
les teves paraules,
anyoro la teva mirada
i les teves mans que m’acariciaven.
Et persegueixo amb missatges
que molts cops queden en l’oblid
esperant una resposta que no arriba
tan prompte com voldria.
Sento que no estàs somrient
però se que el meu hombro
no et don consol perquè no vols
ni que te’l regalés.
Tan sols vull ajudar amb el silenci,
La mirada i les caricies tendres
Per tal d’ensenyarte que la vida
no és tan sols tristessa.
El pes
Un dels grans plaers
de la vida ve donat
pel menjar, els aliments,
que desperten allò
que de petits anomenàvem
papiles gustatives.
Però en la incongruència
humana, sorgeix
el neguit de mantenir
un pes, sempre més
baix del que t'han
otorgat i es somnia
en porar roba més
petita, per sentir-se oprès
i autoconcienciar-te
de que allò amb lo
que has gaudit
et causa aquella
sensació d'ofeg
Ja arriba la invasió
de sentiments en contra
el que un ha fet,
en contra d'haver gaudit
d'un plaer a càrrec
de les imperfeccions
d'un cos, d'aquell cos
que voldria ser ossos
per formar la perfecció
inexistent que mai
acceptarà l'alegria
de poder viure i gaudir
sense preocupacions.
de la vida ve donat
pel menjar, els aliments,
que desperten allò
que de petits anomenàvem
papiles gustatives.
Però en la incongruència
humana, sorgeix
el neguit de mantenir
un pes, sempre més
baix del que t'han
otorgat i es somnia
en porar roba més
petita, per sentir-se oprès
i autoconcienciar-te
de que allò amb lo
que has gaudit
et causa aquella
sensació d'ofeg
Ja arriba la invasió
de sentiments en contra
el que un ha fet,
en contra d'haver gaudit
d'un plaer a càrrec
de les imperfeccions
d'un cos, d'aquell cos
que voldria ser ossos
per formar la perfecció
inexistent que mai
acceptarà l'alegria
de poder viure i gaudir
sense preocupacions.
Contradiccions
Un no sap què vol,
o si ho sap quan ho aconsegueix
tomba la mirada per veure si hi ha
alguna cosa que l'espera.
Fas un canvi de vida,
amb l'esperança de retrobar-se a un mateix,
de descobrir a aquells deliris ocults
que la ida en parella et prohibeixen.
Tot de sobte mires enrera,
on son els canvis?
on és la teva capacitat d'estimar?
no havies d'abarcar fins l'infinit
en totes aquelles persones
que requerissin
d'aquest sentiment del que tu
et vols despendre?
Estrany, els canvis no son dràstics,
tampoc no et vols forçar,
i venen els dubtes,
serà que no ets capaç d'estimar?
O que la teva cpacitat és limitada
i selectiva posat barreres i pors.
Decideixes retrocedir,
però tampoc estàs com previ al canvi,
no es pot tornar enrera
i penses...
calma que quan menys t'ho esperis
arribarà.
o si ho sap quan ho aconsegueix
tomba la mirada per veure si hi ha
alguna cosa que l'espera.
Fas un canvi de vida,
amb l'esperança de retrobar-se a un mateix,
de descobrir a aquells deliris ocults
que la ida en parella et prohibeixen.
Tot de sobte mires enrera,
on son els canvis?
on és la teva capacitat d'estimar?
no havies d'abarcar fins l'infinit
en totes aquelles persones
que requerissin
d'aquest sentiment del que tu
et vols despendre?
Estrany, els canvis no son dràstics,
tampoc no et vols forçar,
i venen els dubtes,
serà que no ets capaç d'estimar?
O que la teva cpacitat és limitada
i selectiva posat barreres i pors.
Decideixes retrocedir,
però tampoc estàs com previ al canvi,
no es pot tornar enrera
i penses...
calma que quan menys t'ho esperis
arribarà.
Jefe / Jefa
Un concepte estrany,
aquella persona que et mana,
amb la que convius a diari
i per lo general has de creure i obeir.
Però no tens cap lligam,
al inici, es clar,
passen els dies, les hores,
converses de coses serioses,
però mica en mica
es van introduïnt temes personals.
Com el goteig de l'aixeta,
a diari vas analitzant
aquella manera de fer,
els jorns bons i els dolents,
els patiments i els somnis
Fins que arriba a formar part de tu,
part de les tasques rutinàries,
aquella persona que millor que ningú més,
sap què has fet, com ho has fet.
Coneix que la teva persona respon o no,
de manera molt diferent,
tot depenent del teu entorn,
dels teus mals de caps
o del teu grau d'atabalament.
La barreras es trenca,
considres una persona tan propera,
com per explicar-li tot,
potser per justificar la feina,
prò segurament per apropament.
I passen a l'amistat,
que impoca complicitat,
un compartir alguna cosa més,
que allò laboral.
aquella persona que et mana,
amb la que convius a diari
i per lo general has de creure i obeir.
Però no tens cap lligam,
al inici, es clar,
passen els dies, les hores,
converses de coses serioses,
però mica en mica
es van introduïnt temes personals.
Com el goteig de l'aixeta,
a diari vas analitzant
aquella manera de fer,
els jorns bons i els dolents,
els patiments i els somnis
Fins que arriba a formar part de tu,
part de les tasques rutinàries,
aquella persona que millor que ningú més,
sap què has fet, com ho has fet.
Coneix que la teva persona respon o no,
de manera molt diferent,
tot depenent del teu entorn,
dels teus mals de caps
o del teu grau d'atabalament.
La barreras es trenca,
considres una persona tan propera,
com per explicar-li tot,
potser per justificar la feina,
prò segurament per apropament.
I passen a l'amistat,
que impoca complicitat,
un compartir alguna cosa més,
que allò laboral.
Cansada
Tired, stanca, es a dir,
cansadíssima de tal manera
que ja no se com les paraules
sorgeixen del meu cap
i s'enganxen en aquest paper.
La testa en breu "estallarà"
contradiccions que no permeten
aclucar els ulls i que fan
de mi un zombi vivent.
M'agradaria veure-ho tot clar,
anar per allà com marca
quelcun que aporta seguretat
a la pròpia vida sense
aportar la possibilitat de
fer un pas en fals i
tranquil·litzar la meva ànima.
Un dia d'aquests em treuré
el cap i vure com un
animal irracional que
cada dia prova de
sobreviure en una
terra salvatge plena de
sentits i de plaers potenciats
al 200% que no comporten
coseqüècies si no que son
nascuts d'una necessitat.
cansadíssima de tal manera
que ja no se com les paraules
sorgeixen del meu cap
i s'enganxen en aquest paper.
La testa en breu "estallarà"
contradiccions que no permeten
aclucar els ulls i que fan
de mi un zombi vivent.
M'agradaria veure-ho tot clar,
anar per allà com marca
quelcun que aporta seguretat
a la pròpia vida sense
aportar la possibilitat de
fer un pas en fals i
tranquil·litzar la meva ànima.
Un dia d'aquests em treuré
el cap i vure com un
animal irracional que
cada dia prova de
sobreviure en una
terra salvatge plena de
sentits i de plaers potenciats
al 200% que no comporten
coseqüècies si no que son
nascuts d'una necessitat.
Em sento petita
Sobre el cel, em sento petita
el meu cos m'ha abandonat.
La meva ment,
tan sols fa que donar voltes,
sobre un tema ja passat.
Els camisn d'una vida
poden ésser infinits
però els d'una pròpia, la meva,
volia que siguessin reduïts.
Fa dies que em manques
però no goso dir res
passa el temps i guanyem
distancia en la vida que no és res.
el meu cos m'ha abandonat.
La meva ment,
tan sols fa que donar voltes,
sobre un tema ja passat.
Els camisn d'una vida
poden ésser infinits
però els d'una pròpia, la meva,
volia que siguessin reduïts.
Fa dies que em manques
però no goso dir res
passa el temps i guanyem
distancia en la vida que no és res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)