Les llàgrimes brollen

Les llàgrimes brollen
no pots parar,
no hi ha res més dolorós
que un cor trencat.

El mon s’enfonsa al nostre voltant,
quan de cop i volta,
havent estimat tant,
aquest amor ha marxat.

I cerquem culpables
en aquest cas és clar,
així que no queda més remei,
que provar de tirar endavant.

Voldries tornar,
a aquell moment de seguretat
que tenies abans de que et fessin mal
i no veus com desfer-te’n
perquè les forces manquen
i el cap no para de pensar.

Vols respirar i no pots,
vols cridar i la veu no surt
però siguem conscients,
la tempesta porta la calma,
calma que està a punt d’arribar
i el teu cor sanarà.

L’espera de l’impacient

Una de les meves no virtuts,
és la paciència,
no sé si per mimada i consentida,
les coses q em fan esperar
em semblen una eternitat.

I tot i fer milers de coses,
anant amunt i avall,
corrents, saltant,
rient i brincant,
estic pendent, neguitosa
de que arribi allò esperat.

Els dies es fan llargs,
els minuts un llegat,
la feina feixuga i cansada,
perquè els dies sense tu,
semblen no acabar.

Tu m’animes,
arribaré aviat,
un aviat que sé que arribarà,
però que encara
no puc palpar.

El comiat

La Primavera a ses illes,
et prenen i fan viure somnis,
de cop ets princesa,
en un conte de fades,
al paradís de l’aigua.

El plaer al paladar,
les sensacions a flor de pell,
tens ganes de somriure
de xerrar, de descobrir i conèixer
sense profunditzar.

Perquè hi han tants elements,
que no vols que empalaguin,
ni que et trastornin la ment,
només gaudiràs de cada instant.

I veus la joventut a flor de pell,
el desinterès i la generositat,
que brollen al nostre voltant,
tot és tant sorprenent,
que fa que no ens estranyem de res.

Un cop tornes a la normalitat,
pots somriure pensant,
quina sort de poder compartir,
amb una novia com cal,
un cop més nous instants.

Gelosia Incontrolable

El pitjor la gelosia incontrolable,
las distancia i lo desconegut,
pots veure la persona estimada
abraçada a un amic a una amiga,
però a un desconegut...
la cara canvia, els ulls se’t giren.

I és irracional, ho pensés bé i tan se val
però l’estómac regirat,
el cos encongit,
les cervicals adolorides
et fan sentir estrany i et vas dient
va que no fa mal.

Fent un esforç revises les fotografies,
torna a mirar i segur que no estan tan enganxats
i respires fons,
aguantes l’aire dins del teu cos,
quan arriba la imatge senyalada,
acceleració, pulsacions,
no pots no pots parar
et sembla que embogiràs
així que decideixes frenar i callar.

No diràs res, el silenci és la millor arma
el somriure la millor defensa,
perquè què carai no és més que una imatge.

He viscut un final

He viscut un final,
que indica dolor i tristesa,
s’acaba un amor
per començar una nova vida.

Dos persones s’han estimat,
de fet s’estimen
però l’amor s’esvaït
i els cors estan trencats.

Els veus destroçats,
plegats caminen
però una distància
entre ells és la realitat
que volen viure.

I coses precioses han viscut
i la vida els ha portat
ha conviure
fins que els camins
s’han de separar
per tal de no fer-se més mal.

Estan desorientats,
perquè han de començar de nou a caminar,
cap a un nou destí
que no saben a on anirà.

La meva visió exterior,
en part entristida,
només pot fer que enviar-lis
el meu millor somriure,
per afrontar una nova etapa de la vida.

Contra el món

Estàs perduda,
un humor que no és el teu,
t’agradaria saber on vas,
però només fas que voltar.

Proves de xerrar,
però ningú et donarà la solució,
ningú t’aclarirà
i per un moment et sens forta
i el proper segon no saps que estàs fent.

Sembles una adolescent,
tothom té problemes
i ningú t’entén
això sí, pots donar consell.

Donaràs pals de cec,
et pensaràs que la culpa és dels demés
i no voldràs veure
amb perill de l’oblit i el desengany
què fa un mateix.

Quim

En Quim,
observa i calla,
analitza el seu voltant
sent creatiu i eficaç.

Al darrer moment,
ell mateix trenca
la pròpia tranquil·litat
però no s’atabala
perquè sap que arribarà.

I el món segueix girant
i si te’l trobes,
si el coneixes,
t’infondrà seguretat,
i si tens sort com jo,
et donarà la seva creativitat.

No puc amor

Dona'm força perquè no puc amor,
el cap està a punt d'esclatar i els ulls se'm tanquen,
només voldria dormir
perquè els dies passessin volant,
tancaria els ulls i tornaria a despertar el 7 d'abril
per estar amb tu.

No vull fer res més que veure't
només vull estar amb tu i no puc,
salvam amor
salvam d'aquesta depressió,

és que em sento sense aire,
em sembla que els meus pulmons no poden respirar,
les meves cames no poden caminar
i els meus ulls no volen veure.

I tu lluny agafant forces per anar endavant
i jo te les he deixat totes les meves
perquè ja no me'n queden

Perquè vaig ser forta al marxar
perquè vaig ser forta al veure partir
però ja no tinc ganes de ser forta
tinc ganes de gaudir
sense límit i sense fi.

:******************************************

Al partir

Las personas se van,
parece que se alejan,
algunos por un tiempo indefinido,
muchos por un tiempo establecido.

Sabemos que la distancia
separa, aunque no queramos,
el día a día,
no se comparte,
las dudas, los problemas,
parecen distantes.

Y me entra la melancolía,
porqué se van,
i eso crea un vacío,
una nostalgia
que no puedo evitar.

Salten dies

Els dies passen,
i en queden 4,
un número petit
que si no podem compartir,
redueixen el temps
i no el fan volar,
el fan saltar sense viure’l
sense poder-te tenir.

Els ulls tristos,
els llavis no poden somriure,
els sospirs brollen,
les llàgrimes encara no.
I vols que somrigui
i vols que no demani,
que no sospiri, ho provo
provo de sortir de mi.

Per l’avia de San Feliu

Fa jorns que no escric,
i avui he rebut una noticia trista,
trista perquè has perdut
un esser del qual provens.

Una avia,
la mare d’un progenitor,
persona sense la qual
no hagués pogut coincidir
amb algú tan especial
en temps i espai.

Desconec quins trets teniu en comú,
desconec quins gens han arribat a tu,
però de ben segur més dels que et penses
i menys dels que ella hagués volgut.

Brollem i envellim,
vivim i morim,
però sempre tornarà la primavera,
i sempre hi haurà algú per sentir-la.

Els que ja no hi son,
ens faran viure,
perquè gràcies a ells,
tenim vida per gaudir-la.

Amigüismo

Muchos pueden oír esta palabra,
todos pueden sonreír al escucharla,
pero sólo aquellos que vayan más allá
sabrán entenderla.

Porqué es un adjetivo,
pero también un nombre
y puede llegar a trasformarse en verbo.

Supera el lenguaje,
traspasa los sentimientos,
es una unión fructificada a lo largo del tiempo,
el encuentro de unas vidas.

La evolución de una amistad.
de ahí el origen de la palabra,
de ahí su simplicidad,
su fortaleza, su complicidad.

Solo las elegidas disfrutaran
su total i desinteresada comprensión
del poder descubrirse
i de saber valorarse porqué es exigente.

I no puc evitar

I no puc evitar,
pensar en tu,
en les teves carícies
i els teus braços que m’envolten.

I no vull pensar,
en els instants que hem queden
per retornar a trobar-me amb els teus ulls,
en tot el temps que no hi ets

I vull respirar per allà on tu has passat,
seguir les teves passes sense rumb ni destí
només sentint que ets a prop,
que estàs amb mi.

I puc evitar escriure,
pensar o xerrar sobre els meus sentiments,
perquè sé que en l’instant que et vegi,
tots aquestes por i dolors
s’esvairan.

La salut

La salut,
un bon dia un sobresalt,
un mal dia una operació,
tot de cop et veus mancat de quelcom
però quan veus que tornes a respirar
i a caminar i a voltar
els somriures torner a brillar

I així complim cercles,
i la vida no sabem que ens portarà,
per això l’hem de viure i gaudir
sempre al màxim sense parar.

M’encanta la gent valenta,
la veritat és que m’ensenyeu molt,
de la vida i dels moments
a qui ningú és vol enfrontar
però que si et toca viure’ls
no hi ha més remei que tirar endavant.

(amb tot el carinyo de qui no t’ha vingut a veure però que t’ha tingut en les seves pregaries més paganes ;P)

Itziar

La bellesa, la força, l’empenta,
ja sabem tantíssimes coses de tu,
però mai ens cansarem de dir-ho
ets el nostre exemple a seguir.

No trobarem resposta al perquè,
ens negarem a deixar-te marxar del nostre costat,
perquè et necessitem,
necessitem la teva compressió,
el teu acolliment,
els teus projectes,
els teus somriures
i sobretot les teves ganes de viure.

Se’m fa difícil pensar que no respondràs al telèfon,
o aquest mail que t’envio,
però jo sé que sempre estaràs amb nosaltres
i que has estat amb nosaltres per demostrar-nos el valor de la vida
i la capacitat de lluita que podem arribar a tenir.

Per suposat, no m’acomiado,
és fins aviat, fins la propera
i dir-te gràcies per tot el que m’has donat.

18-09-2006

Viatge al més enllà

Marxes de viatge,
sense que ningú sàpiga
on vas.
Ben lleugera d’equipatge,
fins i tot t’has deixat,
el nas.

I les persones es pregunten,
com serà i què veuràs,
en aquest destí que tots
coneixerem més d’hora o
més tard.

Se’ns fa estrany
que no ens expliquis
tots els detalls
que no truquis
que no escriguis
i volem pensar
que no tens temps.

Mentre fora des d’aquí,
revivim moments que hem compartit,
des de la universitat,
fins al més enllà.

M'han dit que no vens

És curiós com va la vida,
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.

Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.

I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.

I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré embalidada
amb la teva mirada i les teves paraules.

Prefereixo que no em parlis,

Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.

Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.

Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fins sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.

I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.

Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.

M'encanta

Vull dir-te que sí que m'encanta
que és molt maco besar-te
però persona complicada que soc
i que no tinc clar què vull
no et vull fer mal
i te'n faria perquè
no soc conseqüent
jo no sé què vull,
i no sé si demà deixaré de donar-te carinyo
i no sé si demà m’ennuvolaré
tampoc sé si demà algú m'arrancarà un somriure
m'arrastrarà cap el més enllà
i com que no vull transmetre les meves indecisions
i com que prefereixo donar alegries que tristeses
què sàpigues que et necessito molt
però tot i la dificultat serà més senzill
si no ens tornem a besar

Vull volar cap ...

Què m'està passant?,
sembla una bogeria, un somni,
allò impensable, de ciència ficció.

Somric perquè tot em sembla preciós,
i tinc la mirada perduda
i el cap se me'n va.

Vull volar cap a una persona desconeguda,
una persona a la que li donaria tot el meu temps,
però la societat al voltant em fa frenar.

M'agradaria veure'l
i tornar-lo a besar,
ell compte les hores
jo descompto els instants.

Però i si no es real,
en el fons tots sabem
que els somnis,
un cop despertes se'n van.