El pitjor la gelosia incontrolable,
las distancia i lo desconegut,
pots veure la persona estimada
abraçada a un amic a una amiga,
però a un desconegut...
la cara canvia, els ulls se’t giren.
I és irracional, ho pensés bé i tan se val
però l’estómac regirat,
el cos encongit,
les cervicals adolorides
et fan sentir estrany i et vas dient
va que no fa mal.
Fent un esforç revises les fotografies,
torna a mirar i segur que no estan tan enganxats
i respires fons,
aguantes l’aire dins del teu cos,
quan arriba la imatge senyalada,
acceleració, pulsacions,
no pots no pots parar
et sembla que embogiràs
així que decideixes frenar i callar.
No diràs res, el silenci és la millor arma
el somriure la millor defensa,
perquè què carai no és més que una imatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada