Contra el món

Estàs perduda,
un humor que no és el teu,
t’agradaria saber on vas,
però només fas que voltar.

Proves de xerrar,
però ningú et donarà la solució,
ningú t’aclarirà
i per un moment et sens forta
i el proper segon no saps que estàs fent.

Sembles una adolescent,
tothom té problemes
i ningú t’entén
això sí, pots donar consell.

Donaràs pals de cec,
et pensaràs que la culpa és dels demés
i no voldràs veure
amb perill de l’oblit i el desengany
què fa un mateix.

Quim

En Quim,
observa i calla,
analitza el seu voltant
sent creatiu i eficaç.

Al darrer moment,
ell mateix trenca
la pròpia tranquil·litat
però no s’atabala
perquè sap que arribarà.

I el món segueix girant
i si te’l trobes,
si el coneixes,
t’infondrà seguretat,
i si tens sort com jo,
et donarà la seva creativitat.

No puc amor

Dona'm força perquè no puc amor,
el cap està a punt d'esclatar i els ulls se'm tanquen,
només voldria dormir
perquè els dies passessin volant,
tancaria els ulls i tornaria a despertar el 7 d'abril
per estar amb tu.

No vull fer res més que veure't
només vull estar amb tu i no puc,
salvam amor
salvam d'aquesta depressió,

és que em sento sense aire,
em sembla que els meus pulmons no poden respirar,
les meves cames no poden caminar
i els meus ulls no volen veure.

I tu lluny agafant forces per anar endavant
i jo te les he deixat totes les meves
perquè ja no me'n queden

Perquè vaig ser forta al marxar
perquè vaig ser forta al veure partir
però ja no tinc ganes de ser forta
tinc ganes de gaudir
sense límit i sense fi.

:******************************************

Al partir

Las personas se van,
parece que se alejan,
algunos por un tiempo indefinido,
muchos por un tiempo establecido.

Sabemos que la distancia
separa, aunque no queramos,
el día a día,
no se comparte,
las dudas, los problemas,
parecen distantes.

Y me entra la melancolía,
porqué se van,
i eso crea un vacío,
una nostalgia
que no puedo evitar.

Salten dies

Els dies passen,
i en queden 4,
un número petit
que si no podem compartir,
redueixen el temps
i no el fan volar,
el fan saltar sense viure’l
sense poder-te tenir.

Els ulls tristos,
els llavis no poden somriure,
els sospirs brollen,
les llàgrimes encara no.
I vols que somrigui
i vols que no demani,
que no sospiri, ho provo
provo de sortir de mi.

Per l’avia de San Feliu

Fa jorns que no escric,
i avui he rebut una noticia trista,
trista perquè has perdut
un esser del qual provens.

Una avia,
la mare d’un progenitor,
persona sense la qual
no hagués pogut coincidir
amb algú tan especial
en temps i espai.

Desconec quins trets teniu en comú,
desconec quins gens han arribat a tu,
però de ben segur més dels que et penses
i menys dels que ella hagués volgut.

Brollem i envellim,
vivim i morim,
però sempre tornarà la primavera,
i sempre hi haurà algú per sentir-la.

Els que ja no hi son,
ens faran viure,
perquè gràcies a ells,
tenim vida per gaudir-la.

Amigüismo

Muchos pueden oír esta palabra,
todos pueden sonreír al escucharla,
pero sólo aquellos que vayan más allá
sabrán entenderla.

Porqué es un adjetivo,
pero también un nombre
y puede llegar a trasformarse en verbo.

Supera el lenguaje,
traspasa los sentimientos,
es una unión fructificada a lo largo del tiempo,
el encuentro de unas vidas.

La evolución de una amistad.
de ahí el origen de la palabra,
de ahí su simplicidad,
su fortaleza, su complicidad.

Solo las elegidas disfrutaran
su total i desinteresada comprensión
del poder descubrirse
i de saber valorarse porqué es exigente.

I no puc evitar

I no puc evitar,
pensar en tu,
en les teves carícies
i els teus braços que m’envolten.

I no vull pensar,
en els instants que hem queden
per retornar a trobar-me amb els teus ulls,
en tot el temps que no hi ets

I vull respirar per allà on tu has passat,
seguir les teves passes sense rumb ni destí
només sentint que ets a prop,
que estàs amb mi.

I puc evitar escriure,
pensar o xerrar sobre els meus sentiments,
perquè sé que en l’instant que et vegi,
tots aquestes por i dolors
s’esvairan.

La salut

La salut,
un bon dia un sobresalt,
un mal dia una operació,
tot de cop et veus mancat de quelcom
però quan veus que tornes a respirar
i a caminar i a voltar
els somriures torner a brillar

I així complim cercles,
i la vida no sabem que ens portarà,
per això l’hem de viure i gaudir
sempre al màxim sense parar.

M’encanta la gent valenta,
la veritat és que m’ensenyeu molt,
de la vida i dels moments
a qui ningú és vol enfrontar
però que si et toca viure’ls
no hi ha més remei que tirar endavant.

(amb tot el carinyo de qui no t’ha vingut a veure però que t’ha tingut en les seves pregaries més paganes ;P)

Itziar

La bellesa, la força, l’empenta,
ja sabem tantíssimes coses de tu,
però mai ens cansarem de dir-ho
ets el nostre exemple a seguir.

No trobarem resposta al perquè,
ens negarem a deixar-te marxar del nostre costat,
perquè et necessitem,
necessitem la teva compressió,
el teu acolliment,
els teus projectes,
els teus somriures
i sobretot les teves ganes de viure.

Se’m fa difícil pensar que no respondràs al telèfon,
o aquest mail que t’envio,
però jo sé que sempre estaràs amb nosaltres
i que has estat amb nosaltres per demostrar-nos el valor de la vida
i la capacitat de lluita que podem arribar a tenir.

Per suposat, no m’acomiado,
és fins aviat, fins la propera
i dir-te gràcies per tot el que m’has donat.

18-09-2006

Viatge al més enllà

Marxes de viatge,
sense que ningú sàpiga
on vas.
Ben lleugera d’equipatge,
fins i tot t’has deixat,
el nas.

I les persones es pregunten,
com serà i què veuràs,
en aquest destí que tots
coneixerem més d’hora o
més tard.

Se’ns fa estrany
que no ens expliquis
tots els detalls
que no truquis
que no escriguis
i volem pensar
que no tens temps.

Mentre fora des d’aquí,
revivim moments que hem compartit,
des de la universitat,
fins al més enllà.

M'han dit que no vens

És curiós com va la vida,
no sabem ben bé que ens depara,
ni perquè ara trobem quelcom amb qui compartir,
i de cop i volta el temps se l’emporta.

Distancies fàcilment marcades per algú
que necessita el seu espai,
quelcom li crida dins del cap d’allunyar-se
però sempre hi han instants
on la ment traïciona i et faria trencar per un camí
un indret que saps que no et porta enlloc
però que t’omple de curiositat,
un camí que saps que no acabaràs
però que vols investigar.

I et vaig veure,
sabia que potser et veuria
i sí, m’hagués encantat parlar més amb tu,
si tu no haguessis pres aquesta decisió de distància,
que molt de tant en tant trenques amb algun missatge.

I ara em diuen que no vens,
en part és lícit, és lògic,
en part no vull perquè jo he pres un camí,
un destí que potser va a bon port o potser no.
I barrejar-ho tot serà complicat,
perquè que sempre em quedaré embalidada
amb la teva mirada i les teves paraules.

Prefereixo que no em parlis,

Prefereixo que no em parlis,
tot i el salt del cor quan rep noticies teves,
tot i el somriure imminent.

Sé que és un impuls, un segon
que se’t esvaeix tant ràpidament com ha vingut
i és llavor quan em sento sola,
quan em sento estúpida d’haver dit la darrera paraula.

Perquè he de d’acabar les frases?
Perquè he de tancar una conversa?
Quan la majoria de les persones,
deixen fins sense lligar
paraules inacabades
perquè se les emporti l’aire.

I crec que no canviaré mai,
suposo que em seguiré il·lusionant
de persones inconstants.

Perquè em conec i no sóc justa
i seria capaç de donar-ho tot,
en un instant
per un núvol passatger.

M'encanta

Vull dir-te que sí que m'encanta
que és molt maco besar-te
però persona complicada que soc
i que no tinc clar què vull
no et vull fer mal
i te'n faria perquè
no soc conseqüent
jo no sé què vull,
i no sé si demà deixaré de donar-te carinyo
i no sé si demà m’ennuvolaré
tampoc sé si demà algú m'arrancarà un somriure
m'arrastrarà cap el més enllà
i com que no vull transmetre les meves indecisions
i com que prefereixo donar alegries que tristeses
què sàpigues que et necessito molt
però tot i la dificultat serà més senzill
si no ens tornem a besar

Vull volar cap ...

Què m'està passant?,
sembla una bogeria, un somni,
allò impensable, de ciència ficció.

Somric perquè tot em sembla preciós,
i tinc la mirada perduda
i el cap se me'n va.

Vull volar cap a una persona desconeguda,
una persona a la que li donaria tot el meu temps,
però la societat al voltant em fa frenar.

M'agradaria veure'l
i tornar-lo a besar,
ell compte les hores
jo descompto els instants.

Però i si no es real,
en el fons tots sabem
que els somnis,
un cop despertes se'n van.

Què hacer?

Lo he besado,
le he mirado,
y no he podido evitar despedirme con un beso,
y me ha quedado un nudo en el estómago.

Porqué no sé, porqué me encanta
pero hay tantas cosas, su juventud,
mis miedos, el no querer hacerle daño.

Seguramente el no querer dejarlo todo,
el no saber si mi camino seguirá una linea recta
y ahora las dudas en mi cabeza,
qué hacer, qué no hacer...

El perquè de tot Plegat

NO és que no m’importi,
no és que no m’impliqui,
jo si hi ha problemes, hi seré,
si s’ha d’acabar quelcom, ho faré,
si hem de correr al igual que si hem de riure o de plorar,
jo sempre hi seré.

Però no he triat treballar en una fàbrica,
no he triat anar a contrarellotge
i mirar els segons per entrar, per plegar o per dinar,
la vida per mi no son segons ni minuts,
si no feina per fer i persones per atendre,
si tot rutlla i sé que estic tranquil·la,
sempre amb el mòbil a la mà,
doncs si se’m va el temps,
o si algú arriba tard,
no li diré au revoir, s’ha acabat, la meva hora de dinar.

L'oblid

El fum s'esvaeix ràpidament,
i no deixa més rastre que l'olor,
una olor que tampoc perdura en el temps,
ja que altres de noves es col·loquen al seu lloc.

I passen els dies: sol, lluna
i així successivament,
minuts i segons sense descans
les hores van marcant.

Però no hi ha preocupació,
tan sols curiositat,
què farà?, com estarà?,
segur que anar tirant,
sense glòria ni penúria,
sense pensar en més enllà,
conformant-se dins de la inconformitat.

Llum

Un amor, un cel,
quan la veus pel carrer,
deixa a cada pas alegria, bellesa i serenitat.

Camina amb elegància
i regala somriures a tots aquells que la sol·liciten,
tot ho transmet amb la seva mirada,
no pot guardar-se secrets
si realment la coneixes.

En el fons es transparent
però s’ha de descobrir com mantenir-la polida
per tal de veure el que ella et vol transmetre i no veure-la enterbolida.

Requereix del sol,
del vent i la llibertat,
per trobar-se a sí mateixa.

No pots oprimir-la,
ni provar de lligar-la a cap cadira,
deixar-la volar és el millor per ella
i és un regal pels del seu voltant.

Ser cega

M’hagués agradat ser cega,
si hagués pogut transformar-me en objecte,
no hagués dubtat de convertir-me en pedra.

Per tal de no sentir,
m’hagués tret l’ànima,
però el panorama m’esperava,
la realitat no volguda va aparèixer davant meu.

Amb les miques del meu cor
sostingudes amb les dues mans,
per tal de no perdran cap bocí
i poder recomposar-lo més tard.

Vaig somriure, un somriure
que amagava les llàgrimes,
però per davant de tot
cercava l’objectiu de que tothom
veiés una realitat fictícia.

La bellesa exterior,
va complir el seu efecte,
deslumbrant impedia que la multitud,
s’adonés que dins la tristesa
era el sentiment present.

Els motius molts i variats,
veure com els amics se’n van,
adonar-se’n de que has de tornar emprendre el vol
i veure algú estimat en mans del passat.

Amics que s’allunyen per enfermetats,
companys que s’enamoren i se’n van,
organitzacions amb menys membres a cada instant
i un cor intentant recuperar tot allò que tenia abans.